El camp de l'Erra

Sagal, porta’m un porró que ragi més, que aquest és una mica carlí, el mal parit. Sento una veu que em diu això i tot seguit un estremiment. Però no és ben bé aquest, el cas. És més aviat un temps quiet, un anar esperant que passi alguna cosa en una ciutat que se’n podria dir levítica sense ser Vic, perquè és Solsona. El seu bisbat arriba a les portes de casa: l’aiga verdosa de la riera de Merlès, a Santa Maria (travesses pel pont famós i ja ets a Sant Martí, bisbat de Vic). Sé una mica de què parlo: de vegades m’hi banyo, en aquesta aiga, que mai és la mateixa. Pel que fa a Solsona puc dir que hi tinc poca experiència i no sempre agradable. Us podria explicar una anècdota familiar amb un dinar fora muralles, però no cal. Darrerament he millorat la perspectiva. De fa uns mesos tenim un gos que és nat allà, i llavors hi ha la cosa del talent.
Una altra veu em diu que era de preveure que algun dia esclatés tot el talent solsoní en forma de cançons tel·lúriques. I ara també en format novel·la. Tot i les sotanes, la pólvora i els ciris del santuari del Miracle, l’obra del Raül Garrigasait, Els estranys, és ben bé gòtic sudista americà, per buscar un referent que no sigui de l’Escala. De totes maneres, s’hi ensumen altres menges. Cunqueiro i Perucho hi són, però hi ha altres presències que esgarrifen els estómacs poc bregats amb la cosa del bategar de les paraules. Filosofia i tragèdia, tens allà, però et fots panxons de riure mentre somiques galtes endins. Ai cristina. Llavors claudiques perquè t’adones que l’amistat és un gran tema en mans d’algú que ha menjat trumfos dels bons (posem que de Cambrils) i ha estudiat filologia clàssica. Jo de fer crítica no en sé, jo només vull treure’m la boina vermella i fotre quatre o cinc trets a l’aire, de l’alegria i la pena que m’ha provocat la lectura d’aquest venturós llibre mig carlí, mig cristí, mig humanista que, com diria el gran Biel Mesquida, fa venir escriguera.