El camp de l'Erra

Anava llegint el poemari de na Maria Cabrera, La ciutat cansada, que diu ens vam posar a fer temps: vàrem pastar-lo. El vam fer de la pena dels nens tots mudats el diumenge de rams, vam descordar-hi un vent molt fluix i el vam atiar curosament amb les mans… Llegia això, un servidor de vostès lectors valents, dalt del tren de la costa, que és on llegeixo aquestes vitralles rodoladisses i gormandes. A mig trajecte, pam, se’m planta una trucadora i s’arrepapa al seient del costat. Una d’aquestes de la sonsònia dels entesos i els ja quedarem, ja quedarem, ja en parlarem. I en parlaven amb fruïció i gran part de la conversa m’entrava per una orella i, bo i sent veritat que em sortia per l’altra, em feia un forat cavernós dins el cervell que m’impedia concretar aquell vent molt fluix que vam atiar curosament amb les mans. I da-li. Les trucadores no veuen món a son voltant, veuen les cares que els fan a l’altra banda del fil, si fil hi hagués. Tinc entrenada una mirada de gairell que tant pot travessar un cor orgànic com fulminar un intent de fer les paus, però ni això. Aixecar la vista del llibre a la manera del teatre shakespearià, engegar la mirada fulminant, tatxar amb la llengua, co-llo-ons, remugar com un vell xaruc davant el pas d’una moto gas a baix. Re de re que funcioni. I da-li. T’ho miraré, t’ho miraré, que ara sóc al tren, però quan arribi a la feina et truco. Que et dic que et truco. Que sí. Ja t’ho dic. Ara et perdo. La xarxa. Un túnel. Això que et deia, t’ho miraré i de seguida que arribi et truco. O em truques. A això. T’ho diré. No pateixis. Per això he pensat que t’ho havia de dir, com que ara sóc al tren dic aprofito. Però després t’ho confirmo. I et truco. PODRIA…? Goso demanar a la trucadora posant-me el poemari de Maria Cabrera entre les mans de pregar com si fos un missal o un llibre d’hores. I tant, em diu. Disculpi. No me n’havia adonat…I es treu un paquet de mocadors de paper i me’n passa un. Noto que em baixa una llàgrima i que em volia anar cap al forat de l’orella.