El camp de l'Erra

La mare em va donar no fa gaire dues estampes de la seva infantesa que les haig de retenir. El pastor de casa seva, nostra Vilainé que estàs ensorrant-te, enramava el cap i el banyat del moltó la diada de Sant Isidre. L’altre record era d’una nuvolada negrosa que s’acostava, carregada de pedra, llamps i trons, mentre a l’eixida i a l’era d’ella petita arribava viu el so de les campanes de Sant Cristòfol que tocaven sense parar, boges, per tal de conjurar els perills. Aquests dos flaixos em van traslladar als temps de la puresa i de la innocència. La casa de Vilainé, nostra masoveria materna, està en ruïnes, la païssa s’ensorra, hi creixen bardisses i l’om, l’om que tantes coses explicaria dels meus avis com a parella d’acabats de casar, doncs l’om, una soca buida d’aquell om, s’està a les golfes de l’actual casa-mare i d’allà només baixa per fer de tió la vigília de Nadal. Aquestes estampes se’m barregen amb les de la novel·leta de Gérard de Nerval, aquella Sylvie que tant va trasbalsar Umberto Eco i que fa, de les boires i els records d’un Valois mitificat, la filigrana romàntica que molts heu llegit. El temps tot s’ho emporta: persones, estampes, records. Ens queda l’escriptura, que a voltes ens en retorna trossets. I els fixa. Els allarga un xic més la vida.