Espai de Dissidència

Rudyard Kipling fou un dels grans poetes del fracàs. Obres com the man who would be king o el poema if  representen un cant a la dignitat dels perdedors. Perquè,… certament, a la vida, a la història, es pot caure, es pot fracassar, es pot patir la més absoluta de les desfetes… tanmateix, res no hi ha més patètic que fer el ridícul, passar a la història com un covard, indolent i incapaç de fer front a les circumstàncies. I quan el destí porta als individus a haver d’estar al capdamunt d’un país, d’un poble, d’un estat, o encara que sigui d’una simple associació de veïns, no hi ha res tan depriment com comprovar que no s’està a l’alçada de la responsabilitat, que hom amaga el cap sota l’ala, que hom emula els estruços en perill.
Zapatero passarà a la història com una figura amb grans misèries i cap grandesa. Va gaudir de la sort de restar al lloc indicat en el moment oportú. Tanmateix, aquest fou el seu únic mèrit, perquè des del seu discurs d’investidura, en el llunyà 2004, va decebre de manera immediata les esperances que suscità entre milions de persones. Recordo que tancà el seu discurs d’investidura fent esment del seu avi, afusellat pels franquistes. Era una manera d’indicar que calia una revisió a fons de la política de la memòria. I acabà promulgant-se una llei de memòria històrica que és un insult per als descendents dels republicans que van perdre la guerra, en cap cas la dignitat.
Va voler resoldre la qüestió d’ETA. I acabà convertint el sistema judicial en una mena d’estat soterrani turc, on qualsevol dissidència nacional comportava la llei antiterrorista. Parlava de canviar el model econòmic, mentre baixava impostos als rics i afegia llenya al foc de l’especulació. Prometia un nou estatus autonòmic a una Catalunya emprenyada, i s’acovardí, com sempre davant la caverna.
Ara acaba de donar el toc de gràcia. Ni tan sols té imaginació per ser un personatge malvat, d’estil shakespirià. Malauradament, només podria encaixar en una comèdia espanyola dels seixanta, d’aquestes de l’Alfredo Landa o els germans Ozores. Algú inconsistent, apagat, cagadubtes, petit, molt petit. La manera com ha aclucat els ulls i s’ha agenollat davant dels mercats representa una humiliació col·lectiva a tots els qui disposem d’un passaport espanyol.
A la vida es pot fracassar. Kipling cantava la dignitat dels perdedors. Zapatero, en canvi, és un antikipling, perquè ni tan sols el president ha lluitat i ha perdut. Ens ha lliurat a l’enemic sense disparar un sol tret.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!