Espai de Dissidència

Amb l’anunci de retardar la jubilació als 67 anys, Zapatero acaba de fer-se l’hara-kiri. Aquest seu suïcidi polític el fa fidel a l’estil que l’ha guiat sempre, a còpia d’improvisacions, i pressionat pels poders fàctics que l’esperaven ensenyant les urpes a Davos, i que l’amenaçaven la presidència espanyola de la UE. Aquest noi de Lleó no va llegir al seu moment a Maquiavel. De fet, per a aquest florentí, primer professor de ciència política de a història, el doble de Mister Bean podria haver estat fàcilment considerat com a l’antítesi del Príncep. Ja ho alerta a la seva obra més conegut Nicola Machiavello (cito de memòria) “qui vol acontentar tothom acaba menyspreat per tots”. I la deriva política del president del govern és un cas que caldria fos analitzat a les facultats de ciències polítiques i sociologia. Ara ajuts per aquí, ara descomptes econòmics, ara els retiro, ara a obrir rases al carrer, ara privatitzo hospitals, ara tot va bé, ara tot va malament. Com Houdini, la seva funció és tractar d’escapar de tots els paranys que la realitat l’imposa. Llàstima que els banquers amb qui tanta deferència ha tingut, siguin els propietaris dels cadenats que tanquen la seva gàbia de vidre, mentre a poc a poc hi entra l’aigua que l’ofegarà.

El que acaba de fer és inenarrable. Primer gasta totes les reserves a salvar el cul als bancs, i aquests, que s’havien alimentat de l’especulació promoguda indirectament per l’omissió de polítiques públiques d’habitatge pròpies del govern, ara utilitzen els diners públics a fons perdut per comprar deute públic espanyol, segons tinc entès, al 3 %. Aquesta és la veritable causa del dèficit. Els banquers actuen com a veritables vampirs financers, i com que Zapatero no és que no hagi tingut el coratge d’enfrontar-s’hi (el més necessari hauria consistit a nacionalitzar la banca), sinó que ha estat un col•laborador entusiasta del robatori a mà armada de l’Espanya treballadora, encara va delectar-nos amb la baixada del tipus màxim impositiu del 48 al 43%, o suprimir l’impost de patrimoni.

Apujar l’edat de jubilació és una decisió pèssima, que a més empitjorarà el pitjor problema que actualment sotja Espanya: la desocupació. Si ja costa que els joves puguin tenir accés a ocupacions mal pagades, ara la situació serà encara més dramàtica. A banda d’això planteja una agenda de pèrdua de prestacions socials (es parla d’eliminar les pensions de viduïtat, d’orfandat i els drets passius), que, no és que només siguin immorals per se, sinó que infringeix un cop moral tan fort a la població treballadora espanyola (entre els quals un exèrcit de petits empresaris, autònoms i cooperativistes que constitueixen l’essència de la població activa) que serà difícil que ens en sortim d’aquesta.

De fet, el que fa Zapatero no és massa llunyà del que passà el 2003 amb el canceller social-demòcrata Schöerder. En una època de falsa crisi, planificà el que es denominà agenda 2010, consistent en retallades fiscals als rics i pèrdua de drets socials a tots (inclosa l’augment d’edat de jubilació). Anys després es va destapar la magnitud del frau. Les xifres que havien fet servir per justificar aquesta agenda eren fraudulents, i s’havia recorregut al xantatge i suborn als signants, entre ells els principals sindicats. Tot i conèixer-se la magnitud del frau, ningú no ha reculat en aquesta estafa, i els socialdemòcrates menys. L’única conseqüència positiva fou l’escissió de l’SPD, gràcies en bona part a la dimensió moral d’Oskar Lafontaine, que va crear Die Linke, amb un discurs realment d’esquerres. En la situació actual, i tal com es va comprovar a les darreres eleccions alemanyes, l’SPD pot acabar com un residu històric, una relíquia del passat d’una organització que s’ha passat la vida traint els seus votants (aviat farà 100 anys que va votar els crèdits de guerra que van portar a la carnisseria de la Primera Guerra Mundial). No sé si hi haurà algun Lafontaine pel PSOE. Si és així, val més convidar-lo a fer un gest ètic.

No cal ser massa intel•ligent per saber que la sortida de la crisi només pot ser si es prenen decisons en el sentit contrari al que els especuladors, i a travers seu, els governs europeus, fan: pujada dels impostos a les grans fortunes, invasió dels paradisos fiscals, repartir el treball mitjançant una reducció important de la jornada, amb un màxim de 30 hores setmanals, i generar treball públic en la indústria del benestar.

Retardar l’edat de jubilació pot tenir un efecte terrible. Una cinquena part dels treballadors actuals, a causa de les terribles pressions laborals, arriben al divendres gràcies als antidepressius i tranquil•litzants. Si volem deixar de prendre pastilles per dormir, haurem de començar a prendre bastilles per somiar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!