Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Ahir finalment vaig poder acosta-me als cines Òscar per veure la darrera pel·lícula de Woody Allen en versió original. Tinc el costum de no criticar una pel·lícula sense haver-la vist prèviament, així que avui ja em puc esplaiar.
La primera crítica destructiva la penso fer, no contra el cineata de Nova York, sinó contra el criticisme papanata que ha envoltat la pel·lícula des d’abans del rodatge. Hi ha una patologia identitària que fa carregar contra tot allò que no s’adigui del país idelitzat, i per tant poc visible, a una ciutat cada vegada menys catalana, menys espanyola, i més desdibuixada. És evident que a l’espectador internacional li interessen tan poc els detalls locals d’una ciutat europea com a mi les peculiaritats de l’estat de, posem per cas, Seatle, en una comèdia de Ben Stiller.
Fetes aquestes prèvies, he d’admetre que la pel·lícula, de manera objectiva, és fluixa i superficial. El guió arrenca bé, decau, i no conclou de manera safisfactòria. La realització, tot i l’ofici d’Allen, em sembla precipitada. La història, una mena d’heptàgon, octògon o dodecaedre amorós, es deixa arrossegar pels estereotips, els tòpics i uns personatges simples, amb massa arestes -tret de la Penèlope i l’Scarlett, per suposat.
En fi, veig un producte d’encàrrec, alimentari per a Woody, el qual no sembla massa entusiasmat amb la pel·lícula, i que alimenta una falta de definició transversal. Vol ser una comèdia, tot i que sembla més una rèplica de “September” o “Escenes d’una galeria”.
Barcelona aquí, no arriba ni a la categoria de decorat -la qual cosa em tranquil·litza”. La fotografia desfibuixada de tons difuminats d’Aguirresarobe contribueixen a crear el paradoxal efecte estrany d’un estiu tardoral. Tot plegat un panorama de rics del cagar neuròtics, on els espanyols, per cert una esplèndida Sofialorenitzada Penélope Cruz, d’una tolerància social que dibuixa els habitants d’aquest país com uns “liberals envejats” per la progressía de Manhatan. Francament, no n’hi ha per tant.
Tot i això, confesso que es deixa veure. I a diferència de “September”, aquesta vegada no em vaig adormir.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al meu fill li va agradar i ara creu que és una persona d’un altre planeta, després de llegir i escoltar totes les crítiques. Em va donar la seva opinió i es pot dir que coincideix amb la teva. Tampoc es va adormir.