Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Tenia
molta raó avui en Vicent Partal en palesar la fragilitat de la
nostra societat globalitzada. L’increment sobtat i sense límits del gasoil ha
provocat un conjunt d’efectes que posa en evidència l’absurd de les premises
sobre les quals és fonamentada; creixement il·limitat, desregulació, excessiva
mobilitat del capital, nul respecte per l’individu…
Voldria
expressar una reflexió que no veig massa reflectida en aquesta situació inesperada.
La major part dels mitjans parlen de “vaga” del transport, quan en realitat és
ben bé una altra cosa. A l’edició d’avui de “La Vanguardia”, Francesc de
Carreras ens recordava que la vaga és una protesta organitzada d’un col·lectiu
determinat, que treballa per un altre, I que utilitza aquesta tàctica per
assolir uns objectius determinats. Gairebé, una deficinició de diccionari.
Doncs resulta que el que està passant aquesta setmana no compleix aquestes
premisses. No és una protesta organitzada, sinó espontània, i per tant,
incontrolada. La majoria són autònoms, i no solen tenir relacions contractuals
amb ningú, sinó que fonamenten la seva activitat en l’autoexplotació –fins que
al final, explota tot-. No té uns objectius concrets, ni una estratègia determinada,
sinó que és l’expressió radical d’un malestar propiciat per la desesperació. En
tot cas, el seu crit (una tarifa especial) no és una reivindicació, sinó la
impugnació de la societat de mercat, una mesura d’economia moral.
Si fem
una anàlisi desapassionada, amb distanciament, i mirada d’historiador, ens
recorda molt a allò que els nostres professors de Moderna i la primera
contemporaneitat ens definien com a “motí de subsistències”, “revolta”, o Eric
Hobsbawn –amb certa exageració- amb protestes de “rebels primitius” a la
recerca d’una “economia moral de la multitud” que en diria el matrimoni Webb.
Tot plegat ens remet a una societat en transformació, quan el capitalisme
liberal del XVIII I XIX va trencar els equilibris de les societats gremials, els
mecanismes compensatoris i les institucions legislatives que impedien
l’individu caure en la indigència. El capitalisme de la revolució industrial
anglesa no va tenir cap mania a desposeir els desprotegits fins a lliurar-los a
la intempèrie del mercat, o a deixar morir d’inanició milions d’homes, dones i
criatures.
En les
darreres dècades, les transformacions propiciades pels nostres Sala-Martín,
grups Hayek i Catalunyes Obertes, estan deconstruint l’entremat de benestar,
encara que també els propis controls keynesians que es van muntar per poder
superar la greu crisi del 29. La desregulació laboral ha propiciat un model
segons el qual cada vegada més els individus, creixentment aïllats, no tenen
espais ni institucions a les quals recórrer. Els sindicats cada vegada són
menys operatius, perquè el treball ha estat absolutament desintegrat en un mar
de precarietat, on els qui treballen deixen de tenir referents. El transport
per carretera, plagat de treballadors autònoms encadenats al volant i les
hipoteques, simplement, estan essent empesos a l’abisme. I sospito que en el
seu estat de desesperació, no dubtaran en portar-se qui sigui pel davant.
Tornem a
Keynes, l’únic economista útil, abans no sigui massa tard!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No hi havia pensat, però es així, tens tota la raó, i el pitjor es que no hi veig cap solució.
El problema dels autònoms és que només veuen els avantatges de l’economia boiant. Ara, que venen temps de crisi, busquem al papa estat, però l’estat ja ha anat desmantellant-se en mans de les grans empreses i el Banc Europeu.
Difícil solució!
Dius que:
” Tot plegat ens remet a una societat en transformació, quan el capitalisme liberal del XVIII I XIX va trencar els equilibris de les societats gremials, els mecanismes compensatoris i les institucions legislatives que impedien l’individu caure en la indigència.”
Supose que és una llicència literària, doncs els carrers estaven ben plens, llavors, d’indigents. Era, l’església, si no tinc mal entès qui s’encarregava de pal·liar el problema. Subsidiàriament els gremis acollien aprenents (infants o joves) per a ensinistrar-los fins que pogueren – o no- deixar la casa, a canvi de res: subsistència i poc més. No eren els gremis qui “equilibraven” segurament.
L’historidador ets tu. Ja ho aclariràs.
Aquell des-equilibri no serà el mateix que el succeeix a hores d’ara? I les causes, de fons, més o menys iguals?
Al meu parer, i supose que al teu, la societat del benestar tal i com s’entèn als països escandinaus, o com l’enuncià gent com Willy Brand mai no ha existit en les nostres contrades. Quan s’ha pagat impostos com aquells? Quan s’han donat serveis d’aquell nivell ací?. Mai Xavier, mai !.
Allò era l’eixida de l’estabilització i normalització social després de la segona guerra mundial.
Ací hi ha (hagut) una altra cosa que no se li sembla ni per espitllera.
De la mateixa manera que Keynes és el producte d’una època que desembocarà a Europa amb el Pla Marshall. Fent el mateixa tasca que els jesuïtes feien a Amèrica del sud i Àsia en una altra època. Domini superestructural i ideòlogic. Keynes no regula, domina el sistema, Xavier.
Precisament des del republicanisme menys liberal, però sols això. Fent un poc de caricatura seria la institucionalització de l’economicisme fordià.
Atribuir-li als Sala-Martín, Hayek i Catalunya Oberta una influència que fa canviar la mentalitat -global- d’aquesta societat és un pèl massa. Pot ser també són/som el producte d’uan època per deixondir-nos d’eixa pensa sempre acollonida i poregosa que ens té tenallats. I precisament reduir la seua visió a sols uns plantejaments de tipus economicistes és analitzar-los esbiaxadament, des d’una perspectiva – la teua àcrata- tot deixant d’altres angles de visió que tenen -també- una vessant d’ajuda social, als tres al·ludits adés.
Cordialment.
PS-1: no sigues estirat i esmena’m si vaig errat ! Vull ensenyar-me coses que desconec.
PS-2: I una més: El transport de mercaderies per carretera no és en el punt d’inflexió vers d’altres mitjans de transport més eficaços i menys contaminants?
Compte! No oblidem que una part molt important dels
treballadors autònoms del transport no ho són, d’autònoms, per devoció sinó per
obligació. En aquests darrers 15 anys de “miracle econòmic” espanyol, les
empreses (primer les grans) es van anar traient del damunt les flotes de
camions i furgonetes pròpies (en diuen “externalitzar serveis” per reduir
costos), obligant milers dels seus antics conductors assalariats a fer-se
autònoms i comprar el vehicle o anar a l’atur (també se’n pot dir xantatge).
Amb la qual cosa, el seu salari passava automàticament de dependre del conveni
a fer-ho del mercat. I, no cal dir-ho, la individualització contractual (com a
fonament que sustenta també la relació per a imposar les 65 hores), com
l’atomització del sector, és un camí adobat per a imposar els preus i les
condicions, i camp lliure per a escanyapobres, intermediaris, contractistes,
subcontractistes, comissionistes, etc. Per tant, d’autònoms per vocació res de
res.