Espai de Dissidència

El 14 de desembre de 1988 vaig tenir la meva odissea particular de jornada històrica. Dies després havien de fer una operació simple al meu pare i vam acompanyar-lo a l’hospital. Com que tenim el mateix grup sanguini, i aquest no és precisament massa comú, em van extreure uns quants centilitres per si de cas. Després, des de la Vall d’Hebrón, en una inacabable passejada mig marejat pel mig litre menys de líquid vermell, vaig caminar fins al centre de Barcelona, per sumar-me a la gran manifestació d’una ciutat paralitzada. Aquella nit vaig acabar-la a una casa okupa, envoltat de nous amics, que hi havia al Poble Nou, abans que les excavadores aterressin la vella Icària i bastissin el mur de metacrilat dels Jocs Olímpics. Entre el cansament, el perill que la policia repartís estopa (recordo haver participat en un grup que, al voltant d’una comissaria, exigia la llibertat d’uns quants detinguts), recordo haver despertat cansat l’endemà, amb la íntima satisfacció d’haver contemplat una paràlisi completa de la ciutat i haver assistit a un moment històric.
Alguna vegada, a l’hora d’explicar el 23-F, he dit als meus alumnes que mai un fracàs va tenir tant d’èxit. L’operació no aconseguí els seus objectius immediats, encara que sí va assolir les finalitats profundes d’un canvi de rumb involutiu en la fràgil democràcia espanyola. I el cop de Tejero, el contraposo a la vaga del 14-D “mai un èxit resultà un fracàs tan gran”. Certament, fóra difícil repetir una vaga tan contundent. Tanmateix, per diversos factors, els treballadors del país no pogueren redreçar una deriva històrica que ens ha portat fins a aquest naufragi de precarietat, desocupació i desigualtats intolerables.
Sóc conscient que la vaga convocada per demà té les seves limitacions. És més, el mateix concepte de vaga general, en certa mesura hereu d’aquest èxit fracassat del 1988, no deixa de tenir un sentit simbòlic. Una exhibició de força que, posteriorment, els mateixos convocants són incapaços de dirigir-los en una direcció adient. També sóc conscient que és una convocatòria feta a contracor per uns grans sindicats que van acabar integrant-se en la closca d’una democràcia formal de baixa qualitat, i que necessiten reivindicar-se després de dècades de claudicacions. Sóc conscient que, en el millor dels casos, una aturada total d’un dia, no alterarà l’actitud d’un govern que ha comès el delicte d’alta traïció i que defensa els interessos d’enemics estrangers (els “inversors”)Tanmateix, malgrat tot, en circumstàncies com les que vivim, la resignació no és una opció, sinó un suïcidi.
Malgrat tot, fer un acte d’exhibició pública, de dissidència davant el nou feixisme econòmic, és un acte de dignitat, d’una necessària dignitat que els poders reals puguin calibrar.
Provinc del que abans dèiem classe obrera urbana. El temps, els títols, les professions i la manera de viure m’ha fet incloure’m en això que la sociologia americana qualifica de “classe mitjana”. Això fa que determinats llenguatges, pràctiques culturals, creences i cosmovisió em resultin força aliens. Tanmateix, la doble experiència de classe reforça la meva idea que és necessari aturar i superar aquelles forces que desitgen tornar a una societat aristocràtica i estamental. Se sigui camioner, taxista, botiguer, arquitecte o periodista, una societat igualitària i garantista, d’impostos elevats i grans prestacions ens continua beneficiant més que un desert neoliberal on els més forts, els més mafiosos, esclafin als individus i a col·lectius.
Demà hi ha vaga general, que seguiré. Demà passat ajudaria a tot aquell desocupat o col·lectiu de desocupats que, com passava amb els anarquistes dels anys trenta, estiguin disposats a ocupar fàbriques, negocis, comerços o adminsitracions públiques a fi de treballar (i cobrar), simplement pel dret que tenen a viure amb dignitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!