Espai de Dissidència

Comentari del llibre de Xavier Carmaniu Captiu i desarmat. CCG Edicions, Girona, 2007, 94 pp.

És de celebrar la publicació de novel·les que es desmarquen del to general de banalitat que ha envaït les llibreries. La literatura, i això no ho dic jo, sinó els clàssics, han de servir per descriure la realitat, posar el dit a les nombroses nafres que infecten la nostra erosionada societat, i prémer ben fort. I això, amb l?elegància i classe que traspua la literària ciutat de Girona, és el que fa aquest jove historiador i periodista en la seva primera novel·la.

Quan algú rep una menció especial en un concurs que guanya un altre, i que no suposa cap premi ni propostes de publicació, l?olfacte assenyala la presència d?una bona història. Com ve succeint en els darrers temps, editors perifèrics, d?aquests que malviuen des de ciutats petites, sobrevivint modestament entre les grans multinacionals dels segells importants, són els qui prenen el risc de donar veu a escriptors intel·ligents que expliquen coses interessants. Això permet, de tant en tant, fer actes d?insubmissió intel·lectual respecte aquesta pluja de mediocritat amb què ens obsequien unes elits culturals sotmeses a la lògica de la reserva índia.

Un altre element a tenir en compte és la condició de faula moral que presenta aquesta història. Contràriament a l?hegemonia deconstructiva que ens aporta als corrents nihilistes provinents del postmodernisme, la literatura, ha de permetre lectures d?una ètica, no moralista, sinó universal. Això s?ha fet sempre, i és consubstancial a tota narració rellevant, d?aquestes que romanen en la memòria del lector. Això és el que feia Tolstoi, el que fa Coetzee, el que fan els narradors poc prepotents de la nostra literatura. Carmaniu no ho obvia, i això és d?agrair.

Captius i desarmats és una novel·la curta, a partir d?una trama relativament simple, i d?un accent marcadament kafkià. Un personatge anodí, prescindible, experimenta un curiós fenonem metabòlic. Té la facultat involuntària de gestar i expulsar objectes relacionats amb la infància de persones pròximes. Això, que en principi no crida excessivament l?atenció a la ciutat triada per Lance Amstrong per passar desapercebut i no ser incomodat per ningú, acaba esdevenint, gràcies a la intervenció d?un periodista californià, un espectacle de masses mediocre i alienador, en els termes que Guy Debord va anticipar fa quaranta anys. El personatge, atrapat per la seva pròpia fama, acaba vivint en una mena de casa de gran hermano, fins que, com sol passar, el fenomen, en la mesura que deixa de respondre a les expectatives creades, i en gestar altra mena d?objectes més incòmodes, fa reflexionar-nos a tots al voltant d?un concepte d?èxit, fugisser i superficial, que és el que serveix per segrestar la voluntat social.

A banda de la trama, Girona apareix com l?escenari ideal per denunciar soterradament aquest model de "low cost" en què es basa el pressumpte "èxit" de la ciutat, i que no és un altre que el de la banalitat, la mediocritat, i la superficialitat. En aquest sentit, el marcat sentit local de la novel·la, esdevé el trampolí perfecte que ens atansa a la globalitat del que diuen, és el nostre "exitós" model de creixement que actua, com un tsunami, respecte d?una societat cada vegada més erosionada, més líquida, en el sentit que empra Zygmunt Bauman. En aquest sentit, el personatge esdevé una metàfora inequívoca d?aquesta societat de l?espectacle, del diner fàcil, del "merchandising". La seva evolució, per la seva banda, ens alerta dels perills d?haver apostat per un present, i un futur, tan farcit de fragilitats.

A banda de la trama, el llibre, especialment en els primers capítols, els estilísticament més refinats, manté un marcat to poètic, especialment en les descripcions d?una de les ciutats més literàries del país. També sap mantenir un alt to narratiu, que només davalla cap al final, quan més o menys, el lector pot endevinar el final. De tota manera, la novel·la val la pena. Un bon llibre per adquirir un no-dia de Sant Jordi, és a dir, una història intel·ligent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!