Espai de Dissidència

Un parell de debats sobre les consultes independentistes, i l’assistència a la conversió sobtada de bona part de l’empresariat català a l’independentisme (sovint amb més radicalitat que ningú) m’ha donat molt a pensar aquestes darreres setmanes. Ja sabem que la dissolució d’un estat només succeeix quan una profunda crisi política, econòmica i social catalitzen en una segregació nacional. És el que hem pogut veure recentment. La fallida del bloc oriental a partir dels noranta (i la seva rèplica balcànica) van donar lloc a un canvi profund en la geopolítica de l’est. Nous estats emergiren des d’una independència política, tot i una nova dependència econòmica per part dels estats centrals de la Unió Europea, especialment l’Alemanya reunificada amb recuperació creixent d’un cert sentit d’imperi continental. De fet, el reconeixement immediat de la independència croata en fou un exemple del retorn de l’antic Imperi Habsburg a les seves antigues fronteres.
Amb tot això vull dir que en plena situació de desgavell econòmic induït (allò que la majoria en diuen crisi), s’obren noves possibilitats per al reconeixement d’un hipotètic estat català (un retorn a l’austriacisme?) De quina manera?
El col·lapse del vell imperi espanyol “reloaded” que tractà d’aplicar-se a còpia del retorn dels “conquistadores” espanyols des de la invasió empresarial a Amèrica, el nou or de la construcció, la política de prestigi sense fonament de l’era Aznar, i sobretot, el compromís de formar part de la Unió Monetària mentre que era evident que allò podria causar transtorns en una economia poc preparada, ha deixat com a herència un estat industrialment deficitari, i alhora amb un pes de sobrerepresentació dins les institucions europees (és el que van oferir en el seu moment a Aznar per tal que ens afegíssim a l’Euro). En canvi, Catalunya és una economia exportadora (tot i que molt vinculada com a suministradora subsidiària industrial d’Alemanya i els seus apèndixs (Holanda, Àustria,…) Una hipotètica independència de Catalunya, i per extensió del País Basc podria mantenir un doble objectiu, amb Alemanya com a beneficiària. D’una banda el control indirecte de la Mediterrània Occidental i del principal port del sud que comercia amb l’Àsia oriental. De l’altra, l’afebliment (i fins a cert punt, la marginació) d’Espanya dins la pròpia Unió Europea, de manera que Alemanya pogués imposar sense massa oposició la seva pròpia agenda econòmica i política.
En aquesta situació, les altres grans potències europees tindrien actituds diverses. Al Regne Unit, probablement li convindria un conflicte intern dins la UE per tal de reafirmar el seu posicionament distanciat del continent. També, com a centre financer, veuria amb bons ulls un afebliment de l’economia espanyola (i sobretot d’una banca hispànica totpoderosa que ha assaltat bona part del seus sitema financer). Per descomptat, França, amb els seus propis problemes nacionals, no en voldria ni parlar, i Itàlia, ja en té prou amb un país colonitzat per una classe política on els interessos privats es fan passar per públics. A tot això, afegir que Alemanya i Regne Unit tenen un ull posat en les Balears.
Hi ha un context favorable? Probablement millor que fa alguns anys. Ja se sap, els funcionaris dels ministeris d’afers exteriors sempre van amb un mapa i un llapis a la mà, i una calculadora a l’altra.
I per a nosaltres? Depèn. És evident que, com a economia exportadora, Espanya representa un llast econòmic. Tanmateix, ja he reiterat en més d’una ocasió les greus contradiccions socials que esclatarien en aquestes circumstàncies. La darrera setmana vaig llegir el “Notícia de Catalunya. Nosaltres els Catalans” de Vicens Vives. Malgrat el meu desacord amb el clàssic de la historiografia, Vicens fa bé de recordar-nos les greus contradiccions socials dels catalans quan ens deixen sols. Cal no idealitzar massa la independència i anar pensant en l’endemà de l’estat català. Quina mena d’independència volem: voldrem ser Andorra o Suècia?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!