Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Article publicat a l’edició d’avui d’El Punt
Que la consulta d’Arenys passarà a la història, potser només ho dubta aquell que la voldria oblidar. La qüestió és quina interpretació s’aproxima més a la transcendència de l’esdeveniment, difícil de destriar entre la muntanya d’opinions i del debat suscitat. Alguns la veuen com una enrabiada de quatre nacionalistes, d’altres, com el preludi èpic de la futura emancipació. Tanmateix, qualsevol observador amb la imprescindible distància podria contemplar-la com una catarsi, terme definit pel diccionari de l’Enciclopèdia com a «exteriorització, sovint emocionada, i expressió verbal de continguts mentals vinculats a situacions traumàtiques (externes o internes), els quals han estat allunyats de la consciència mitjançant el mecanisme de la repressió». Efectivament, s’ha exterioritzat un independentisme latent a partir de la intensitat dels traumes recents, de la frustració materialitzada en el fallit procés estatutari de 2003-2006, que debades tracta d’ocultar el govern de gestió de baix perfil. Finalment, el mecanisme de repressió –l’autocontrol de la societat catalana que sacrificà aspiracions en el procés de transició per assegurar la democràcia– s’ha esvaït del tot. El sistema exhibeix quotidianament les seves limitacions. L’aplicació asimètrica de la llei ha posat en evidència la legitimitat de l’ordre vigent. Els processos de memòria històrica han estat vetats, i l’estat profund espanyol, on els franquistes s’exhibeixen sense recances, han trencat el mecanisme autorepressor del país. Tot plegat ha catalitzat en una mostra pública de rebuig a un estat que ha canviat de façana, tot mantenint l’estructura de 1939.
Que la consulta d’Arenys passarà a la història, potser només ho dubta aquell que la voldria oblidar. La qüestió és quina interpretació s’aproxima més a la transcendència de l’esdeveniment, difícil de destriar entre la muntanya d’opinions i del debat suscitat. Alguns la veuen com una enrabiada de quatre nacionalistes, d’altres, com el preludi èpic de la futura emancipació. Tanmateix, qualsevol observador amb la imprescindible distància podria contemplar-la com una catarsi, terme definit pel diccionari de l’Enciclopèdia com a «exteriorització, sovint emocionada, i expressió verbal de continguts mentals vinculats a situacions traumàtiques (externes o internes), els quals han estat allunyats de la consciència mitjançant el mecanisme de la repressió». Efectivament, s’ha exterioritzat un independentisme latent a partir de la intensitat dels traumes recents, de la frustració materialitzada en el fallit procés estatutari de 2003-2006, que debades tracta d’ocultar el govern de gestió de baix perfil. Finalment, el mecanisme de repressió –l’autocontrol de la societat catalana que sacrificà aspiracions en el procés de transició per assegurar la democràcia– s’ha esvaït del tot. El sistema exhibeix quotidianament les seves limitacions. L’aplicació asimètrica de la llei ha posat en evidència la legitimitat de l’ordre vigent. Els processos de memòria històrica han estat vetats, i l’estat profund espanyol, on els franquistes s’exhibeixen sense recances, han trencat el mecanisme autorepressor del país. Tot plegat ha catalitzat en una mostra pública de rebuig a un estat que ha canviat de façana, tot mantenint l’estructura de 1939.
Més enllà de l’impacte futur, caldria fer un repàs de les conseqüències presents. La visualització de l’independentisme que el poder ocultava. La sortida de l’armari sobiranista de personalitats destacades. El qüestionament d’una desconcertada classe política catalana que, mediatitzada per la lleialtat constitucional, no sap donar satisfacció a les aspiracions rupturistes d’una porció expansiva de catalans. La idea que, més enllà de la voluble qüestió del sentiment, la conveniència podria fer, com indiquen els sondejos, que en un referèndum real tots els escenaris fossin possibles. Tot plegat, encara que el sobiranisme no obtingués una aritmètica suficient, un inequívoc senyal sobre la necessitat d’un canvi de relacions amb Espanya, car entre un terç i la meitat de ciutadans es troben incòmodes amb el marc actual. El fracassat procés estatutari fou una petició raonable en què, en la conflictiva relació amb Espanya, Catalunya sol·licità un nou estatus. Les contradiccions internes de la classe política camuflaren la demanda sota la fórmula d’un nou estatut. La irracional reacció per part de l’Estat i d’un gros important d’espanyols ha desencadenat la catarsi. La impossibilitat de modificar la relació Catalunya-Espanya des de dins el sistema ha precipitat el desig rupturista, la impugnació catalana de la transició espanyola.
El missatge de 2003-2006 –i l’actual– indica que Catalunya no vol més competències, sinó que reclama capacitat de decisió estratègica i, sobretot, de reconeixement. I això darrer, d’acord amb la psicologia social hispànica, és impossible. De fet, la catalanofòbia, droga dura terriblement addictiva entre la classe política espanyola i d’un consum arrelat a la Península, és una clara manifestació d’una incapacitat patològica a comprendre i respectar la diversitat nacional, en contra de tota lògica i conveniència. De fet, Arenys ha permès constatar els límits del resultat de la transició, on es percep una incompatibilitat entre la cultura política d’un règim obsessionat per la continuïtat amb un passat gens gloriós i la d’una societat que, per bastir un futur, vol trencar un present ben galdós.
En circumstàncies normals, un estat democràtic amb la intenció de preservar la unitat potser hauria de renunciar a l’estabilitat, al seu imaginari, i fer cas dels senyals inequívocs emesos per una porció important d’una societat catalana que surt de l’armari. I això hauria de comportar equilibris polítics inèdits de l’estil de mantenir sobiranies nominals vers un nou estatus que diferenciés clarament nacions de comunitats autònomes, que posés fi a la Loapa psicològica que condiciona la cosmovisió territorial. De fet, la fórmula d’Ibarretxe de lliure associació, autonomia fiscal, i una Constitució sense validesa als estats associats semblaria la més raonable, encara que fos per salvar els mobles i evitar els traumes. Tanmateix, el que és previsible és una resposta d’estil otomà; perseverar en el tancament mental, aclucar ulls i tapar orelles amb la il·lusió que els conflictes nacionals s’esvairan (una estratègia, per cert, amb molts seguidors entre la classe política autòctona). I abocar-nos, per tant, vers un llarg i dolorós conflicte.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
The supreme happiness of timberland men’s 6 inch life is the conviction that we are sale timberland loved.There is nothing permanent except change timberland classic There is no such timberland boots uk thing as darkness; only a failure to see. No man is happy cheap timberland boots who does not think himself so. http://www.timberlander.com/