Espai de Dissidència

Sembla que Flaubert detestava els trens, malgrat que els feia servir per quedar amb la seva amant, a mig camí entre Rouen i París. Thoreau, per la seva banda, considerava que eren una pèrdua de temps, i preferia caminar per reflexionar millor en la seva vida monàstica i contemplativa als boscos de Walden Pond. No és el meu cas. Personalment sempre m’han fascinat aquestes màquines que naveguen sobre raïls. Potser perquè algun avantpassat aragonès havia estat ferroviari, potser perquè representen un equilibri entre mesura i aventura, pujar-me a un vagó em provoca certa excitació.

Pel que tinc entès, el meu gran trajecte ferroviari el devia fer quan encara no havia complert els dos anys. I va ser precisament en el mític Xangai Exprés, aquell tren que comunicava l’Estació de França amb Galícia, vell, atrotinat i exageradament lent. No devia ser el millor viatge del món, ni pels millors motius, i com és obvi, no en tinc cap record que els reconstruïts en base a testimonis indirectes. Anava a enterrar la meva àvia gallega, de la qual tampoc preservo cap imatge.

Més endavant, i també mitjançant una Estació de França on s’arribava gràcies a uns tramvies que no trigarien a ésser desballestats, feia trajectes entre Barcelona i Torredembarra, on passava unes vacances i caps de setmana a les platges de Creixell. D’aquí sí en tinc una mena de fotografies fixes en què em quedava amb la cara enganxada al vidre on veia desfilar davant meu  les hortes del Delta del Llobregat, les pudors de les fàbriques de Gavà, i finalment, l’espectacle del mar. Un mar que apareixia i desapareixia entre uns túnels que em recordaven el tren de la bruixa, i finalment, les platges amples i de sorra fina que restaven descrites encertadament sota el concepte de Costa Daurada. Bé, aquesta és la part positiva, perquè sovint la nostàlgia deforma el record, i la realitat és que aquells eren uns trens també vells, atrotinats, exageradament lents i sobretot, plens, molt plens. Atapeïts de gent amb les seves olors i pertinences. Tan plens que sovint era difícil seure, almenys fins que a Castelldefels baixaven els qui s’havien conjurat a torrar-se tot el dia a la platja amb més menjar del que podien endrapar. Suposo que va ser en aquestes circumstàncies que vaig desenvolupar una estratègia darwiniana de supervivència de gran efectivitat. M’expliquen que posava cara de bon nen, gairebé de gatet innocent, fins que trobava alguna senyora desconeguda que em deixava seure damunt la seva falda durant la major part del trajecte.

I arriba, també, el viatge iniciàtic. No, no parlo de cap aventura èpica d’aquelles que s’exageren en subproductes que tracten d’imitar l’estètica del National Geographic. Parlo del moment en què, a catorze o quinze anys, un decideix viatjar sol fent un trajecte decent d’almenys, un centenar de quilòmetres. És una estranya sensació a mitges entre la llibertat i la vulnerabilitat, entre l’excitació de la novetat i el nerviosisme de la incertesa.

El romanticisme amb capacitat de generar certa literatura també pot arribar amb agafar aquells trens mítics que també s’acaben instal·lant en la memòria. El primer Talgo que et mostra la solitud i l’aridesa del desert dels Monegros; el tren nocturn que et porta a París, a la Gare d’Austerlitz, el retorn del Xangai, trenta anys després, on descobreixes que continua essent tan vell, atrotinat, i exageradament lent. El retrobament amb els túnels del Garraf, on t’adones que aquelles platges d’antuvi, han quedat tapiades pel mur de formigó d’aquella bombolla immobiliària de la dècada passada. Coneixences efímeres i intenses que desemboquen en confidències a desconeguts en trajectes nocturns. Estacions i més estacions. Viatges llargs o curts. La curiositat d’agafar aquells trens de vapor que actuen com a atraccions turístiques nord enllà, on diuen que la gent comparteix passió per andròmines velles que evoquen un passat no necessàriament més feliç. Els nous trens més asèptics i silenciosos, que són menys lents, més nous, i més impecables que aquells que semblaven d’una altra època. Els trens que servien per acostar-se a la universitat, aquells que em permetien anar a fer presentacions a ciutats llunyanes. Els trens de l’interrail on pots veure tots els matisos del paisatge per geografies desconegudes. M’estimo molt Flaubert i Thoreau, tanmateix, sovint no els puc entendre.

Continuo viatjant en tren. De tant en tant, per necessitats imperioses, agafo els d’alta velocitat que em deixen en 38 minuts a Barcelona, on no em dóna prou temps ni per veure un episodi d’alguna sèrie que em baixo a l’ipad o el mòbil. Fa alguns dies que vaig anar a París per participar en un acte públic al qual m’havia convidat, i on no vaig estar ni vint-i-quatre hores, en un d’aquells trens que, si no hagués estat pel retard, m’hauria portat a la capital francesa en poc més de cinc hores i mitja. Afortunadament són més moderns, asèptics, silenciosos. Per sort, és relativament fàcil trobar lloc –si més no al Mitja Distància- i per tant, no he de fer cara de bon nen perquè m’asseguin a la falda de cap senyora. Ja no sovintegen les converses. Per als tímids com jo, gairebé és una benedicció. Els nous dispositius mòbils i la proliferació d’auriculars han instal·lat el relax en els trens. Em congratulo, perquè, com Thoreau, jo també tinc certa propensió a la vida contemplativa i monàstica. I, de fet, els interiors dels vagons, i sobretot les estacions, són un punt d’observació privilegiats. L’antropòleg Marc Augé havia definit espais de transitorietat com aquests com a “no-llocs.” I sí, ho confesso, sovint faig servir aquests entorns per parar l’orella i escoltar converses alienes. Per a un escriptor, un dels principals reptes és reproduir diàlegs creïbles i copsar l’esperit dels temps, la temperatura humana de l’exterior. I, efectivament, sovint plagio frases senceres, monòlegs del telèfon, idees, mentides que les persones pronuncien per pietat o interès. No entenc com Flaubert o Thoreau tenien tanta mania als trens.

I acabaré amb un altre gran escriptor. L’egipci Naguib Mahfuz. Aquest premi Nobel d’expressió àrab no va seguir la metàfora clàssica d’assimilar l’existència humana amb els rius, en què la infantesa i la joventut corria inquieta com les aigües agitades dels torrents i rierols, i anava a parar, lent i cansat, al fons del mar. Malgrat que Mahfuz vivia al costat del Nil, ell preferia una metàfora ferroviària. Quan era petit, la seva família anava a passar l’estiu en una localitat al costat de la Mediterrània, ben a prop d’Alexandria. En una entrevista, ja gran, recordo que va dir que ell ja es trobava a la penúltima estació (no recordo el nom) d’aquest trajecte que l’havia de portar als seus paisatges de la infantesa. Em va semblar genial. Potser va ser per això que el meu primer poemari “A la via morta”, publicat aviat farà vint anys, anava precisament de metàfores ferroviàries. Al cap i a la fi, almenys per als ciutadans a cavall entre els segles XX i XXI, els trens són quelcom més que enginys fascinants. Com els rius, han esdevingut material de les nostres metàfores.

Nota: Article publicat a la Revista Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!