Espai de Dissidència

Benvolguts,

Avui de 6 a 7, la llibreria Abacus de Girona (carretera de Barcelona, 42-44) em convida a fer signatures de llibres del meu “Geníssers”, publicat l’any passat, i que sembla que les vendes del qual s’han revifat. En fi, serà la meva estrena, que espero no sigui catastròfica.
En fi, tot i que sempre he volgut declarar-me objector de consciència en una festa tan comercial com Girona, i que difícilment puc competir amb els qui tenen una càmara al davant i alguns negres al darrere, difícilment cediré a la temptació de l’autopromoció. Bé, us deixo un fragment de la ressenya que Francesc Foguet va publicar a “El Contemporani”, sobre la novel·la i una petita crònica del “Diari de Girona”.
Per suposat, la cosa bona que tenen aquesta mena d’actes on patim els autors que ens quedem sols a la festa, és tenir l’oportunitat de poder intercanviar opinions amb el públic.

“La novel·la és un gènere tan flexible que
degluteix tota mena de materials narratius i els transforma alquímicament en
ficció. Els naturalistes assajaren de dur a la novel·la la part més fosca, més
immoral i tabú de la societat industrialitzada de les acaballes del segle xix, amb una clara voluntat de denunciar
les injustícies d’un capitalisme que començava a generar bosses infrahumanes d’exclusió
i de misèria. Émile Zola, l’artífex de la novel·la naturalista, considerava que
l’objectiu de l’escriptor era buscar les causes del mal social i fer
l’anatomia de les classes socials i dels individus, a fi d’explicar obertament
els desequilibris que es produïen en la societat i en l’home. Aquesta ambició
naturalista, teoritzada per l’autor del cèlebre J’accuse, és la que
batega en Geníssers, la primera novel·la de l’historiador i assagista
Xavier Diez (Barcelona, 1965)”.

(…)

“Amb una voracitat intel·lectual
insadollable, el narrador arriba a observar –amb una punta de nostàlgia– les
mutacions d’un paisatge, devorat per l’especulació urbanística. I també abasta
a disseccionar les brusques transformacions causades per fenòmens ben diversos:
la nova immigració, allau heteròclita produïda per l’exclusió; els
fonamentalismes religiosos, alimentats pels interessos de les capes dirigents;
el desori de les aules, mancades d’una inversió generosa en recursos humans i
materials; la instrumentalització dels mitjans de comunicació pels grans grups
de poder o, entre molts d’altres, la tan esbombada globalització econòmica i
mental de les societats d’arreu del planeta. L’avidesa d’un narrador líric i
meditatiu arriba a multiplicar i diversificar els temes de debat i a oferir-ne
perspectives diferents, complexes, discutibles, contradictòries com la mateixa
realitat social que es proposa d’analitzar”.

(…)

”

La veu del narrador mostra una
delectança indissimulada per denunciar la hipocresia i les raons ocultes tant
dels discursos integrats com dels apocalíptics, per expressar-ho en termes
d’Eco, tot il·luminant les ombres tèrboles que s’amaguen darrere de les «bones
intencions» i les paraules buides de polítics, activistes de les ONG,
acadèmics, periodistes, líders espirituals, intel·lectuals, etcètera. Com és
d’habitud en Diez, i qualsevol lector assidu dels seus explèndids articles
quinzenals a El Punt pot certificar-ho, la penetració assagística del
narrador mai no és asèptica ni indiferent, sinó que sempre ateny els saludables
llindars de la incorrecció política, la gosadia argumental i l’heterodòxia
sistemàtica, en una invitació permanent a la dissidència crítica i a la
llibertat de pensament”.

(…)

”

La novel·la va teixint una
intriga en què es veuran implicats diversos personatges representatius
d’estrats socioeconòmics diferents de la societat catalana que, com l’europea,
ha de fer front a múltiples reptes de futur. La versemblança dels personatges deriva
sobretot de la mirada crítica del narrador, ja que el discurs els converteix en
l’anècdota de la categoria, és a dir, l’especulació analítica dels fenòmens
socials i polítics. A desgrat de la força persuasiva del discurs, dels meandres
del pensament de la veu narrativa, a desgrat del predomini de l’assaig sobre la
novel·la, per dir-ho d’alguna manera, la ficció, en la seva linealitat, estira
fils diversos, brinda un retaule de personatges i subtrames, crea una atmosfera
«humida» (un aspecte que, al capdavall de la novel·la, pren també un sentit
inesperat) i ho relliga tot amb força coherència fins a l’esplèndid i
sorprenent final, una autèntica immolació del personatge en tot allò que tenia
d’alter ego de l’autor. Si bé l’obertura i la flexibilitat de la
novel·la admeten les marques del narrador omniscient, a Geníssers aquestes
són tanmateix molt explícites, fins a l’extrem de recrear-se, en alguns
passatges, en una literaturització que, per continuar amb la comparança, els
naturalistes tendien a dissimular.

Geníssers s’inscriu en les vies de
reflexió permanentment obertes per Diez, sigui en el gènere que sigui (assaig,
poesia o novel·la), per intentar de comprendre la contemporaneïtat des de
l’esforç de pensar-la com un tot complex i contradictori. La tria de la
novel·la deixa el camí lliure a l’autor per esplaiar-se, escudant-se en la
ficció, en aquells temes que, en els seus articles a la premsa o a les
publicacions periòdiques especialitzades, són objecte de les seves anàlisis
crítiques, rigoroses i demolidores d’idees donades i tòpics rebregats. Però, al
cap i a la fi, el discurs que destil·la la novel·la per narrar els
múltiples caires del mal social no fa res més que contribuir a fer més
rica i variada, més treballada estilísticament i més contrastada temàticament,
l’especulació intel·lectual al voltant de la societat d’ara i aquí d’un dels
historiadors i assagistes més hetorodoxos, documentats, provocatius i atrevits
que podem tenir el plaer de llegir en l’actualitat”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!