És veritat. La Via Catalana exhibí un “bonrotllisme” que continua caracteritzant un sobiranisme tranquil i optimista. Un “bonrotllisme” calmat i fi, molt autocontrolat i capaç de replicar l’emprenyamenta mesetària al més pur estil Alfred Bosch. Un “bonrotllisme”, que fins i tot pot resultar carregós de tan políticament correcte i passió estètica que el caracteritza, i que, fins a cert punt pot arribar a ser “unanimista”. Tanmateix, no és cap secret que la Via, l’ANC, la majoria pel sí, i la supermajoria per la consulta, s’ha alimentat dels errors aliens, de la insensibilitat de l’altra banda, dels gestos, les paraules, els silencis i els desencontres. I ara, com resa la cançó de Bob Dylan, It’s too late, baby, it’s too late.
En el repàs de les columnes d’opinió dels principals diaris, llegeixo alguns articulistes que es pregunten sobre el perquè. Malauradament, el que veig que, d’aquests, i amb comptades excepcions com Iñaki Gabilondo, la majoria són catalans o hi han viscut al nostre país. I que, precisament, dels diaris de tirada nacional, únicament El País (i les excepcions dels electrònics Público i El Diario)s’ha caracteritzat per intentar trobar respostes a aquesta pregunta.
Són massa anys de prejudicis. Resulta extraordinàriament difícil considerar les raons de l’altre des del supremacisme castellanista. I ara, resulta virtualment impossible arribar a cap compromís que pugui implicar un acord. En primer lloc, perquè bona part del poder econòmic, polític, mediàtic o la força del nacionalisme supremacista, ho impediria. En segon lloc, perquè tenim viva una història de traïcions a la paraula donada (la renúncia a la República Catalana, l’Estatut de 1932, la guerra civil, la LOAPA, l’Estatut de 2006) que fa impossible el compromís. Tanmateix, una de les raons més poderoses, i que en canvi trobo que passa desapercebuda en els debats actuals, és el de la normalitat del fet nacional.
Malgrat totes les dificultats, malgrat els entrebancs i el joc brut, Catalunya ha viscut una etapa de normalitat democràtica (amb les seves carències, per descomptat) i de reconstrucció institucional des de 1977. I això ha acabat implicant que Espanya i Catalunya hagin seguit camins divergents, desenvolupaments nacionals diferents, construccions polítiques i culturals separades. Mentre que Catalunya redibuixava la seva catalanitat, Espanya es va obcecar a no reconèixer la seva plurinacionalitat. Si afegim la mala relació, les desconfiances mútues, els gestos hostils, i els intents espanyols per avortar la nostra existència al marge (els atacs a TV3 o a una política exterior pròpia) la convivència s’ha fet impossible. I per molt que el divorci no estigui regulat per la llei, la separació sembla, ara per ara, l’única opció viable. Seguint amb el bonrotllisme de la Via Catalana, m’agradaria pensar en aquella cançó de Lluís Llach; Que tinguem sort / i que trobis el que t’ha faltat en mi. Al cap i a la fi, malgrat la boira cal / caminar , (cadascú per la seva banda, esclar).