Espai de Dissidència

Una de les poques alegries dels darrers temps me les han donat l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades. Sembla que algú, a la fi, ha decidit posar lletra a la música de la dissidència. Algú vol transformar en himne cohesionador la fressa del malestar. I aquest algú té prou crèdit personal i moral per posar-se al capdavant del camí que ens hauria d’abandonar el calvari humà que suposa per la majoria seguir les indicacions del gps del capitalisme financer.

La mort de Margaret Thatcher ens hauria de servir per fer algunes reflexions. Certament, tants i tants, des de l’ampli espectre de la dissidència, l’hem odiat amb devoció. I l’odi, que resulta un sentiment que atia la nostra irracionalitat, ens ha impedit analitzar amb calma i deteniment el perquè del seu èxit, i el del nostre fracàs. No hi valen aquí teories conspiratives. Thatcher i els neoliberals es van alimentar dels nostres errors, les nostres febleses i la nostra indolència. Thatcher va canviar el món perquè tenia poques idees, molt fermes, i va saber-les defensar amb contundència, tot atiant els pitjors instints de l’individu, i tot esberlant les regles del joc, mentre la resta, ens ho miràvem amb ulls incrèduls. Això ens hauria d’il·luminar. Qui considerem que el capitalisme financer ha d’ésser enviat, sense pietat, més que a la paperera de la història, a la destructora de paper, hauríem d’aprendre de la seva determinació, fermesa, i d’aprofitar-nos de les errades dels altres.

Qui hem nascut a la Catalunya de la banda de mar de la Diagonal, qui pertanyem a la base de la piràmide, ja fa molts anys que patim una desoladora orfandat política. Les esquerres ens van trair. Les institucions; els partits; les administracions; la política convencional, van  acabar essent, via corrupció, com a un apèndix de les elits, de les famílies que, fa generacions, remenen cireres. Ara això s’ha d’acabar. I s’ha d’acabar en un moment també de tensió nacional, quan la fallida de l’imperi hispànic ha de facilitar la creació d’un nou estat.

Què té de meravellosa la declaració d’independència dels Estats Units? No és el trencament amb la monarquia britànica; sinó representa un trencament amb el món antic, amb el feudalisme. Parteix de la base que tots els homes neixen iguals. Planteja l’extinció dels privilegis. Quatre senyors benestants, en un territori perifèric i poc poblat es plantegen, el 1776, no canviar de rei; sinó governar-se per sí mateixos; fer una ruptura respecte la dinàmica aristocràtica de la vella societat europea. La Catalunya independent ens ofereix una oportunitat semblant als declarants de Filadèlfia. El nostre procés constituent no hauria de limitar-se a canviar el color del passaport: la nostra independència hauria d’il·luminar el món: com? Emancipant-nos no només d’un Borbó; sinó dels nostres Fainé, Oliu, i l’aristocràcia que s’alimenta del patiment de la gent comuna.

Agraeixo que Teresa Forcades es posi al capdavant de tot plegat. És el que vaig reclamar juliol passat en una xerrada que vaig fer amb la CUP de Reus. Malgrat no renunciar a un cert maquillatge àcrata, sóc conscient del valor moral que tenen els lideratges. I Forcades porta una aurèola d’honestedat, valor, determinació, fortalesa i fe que hauria de servir per cohesionar i donar forma al malestar difús. Les grans transicions, al cap i a la fi, requereixen de grans lideratges. Necessitem els nostres Hável i Mandela, els nostres Washington i Franklin, personalitats excepcionals per a circumstàncies extraordinàries.

I vet aquí que se’ns estimula vers un programa comú que hauria de fer convergir a tot aquell que ens sentim òrfens de representació política. Un decàleg que fa aroma de declaració d’independència d’aquestes que haurien de servir de referents a d’altres pobles europeus per emancipar-se de la dictadura financera de la City, de Brussel·les o de Frankfurt. Una convergència de diverses individualitats, forces, moviments, partits, coalicions a fi de, amb determinació, amb un punt d’intransigència, ens permeti prendre el timó del nostre país, no pas per anar a Ítaca, o per girar a babord o estribord; sinó i molt especialment, per posar rumb a les terres de la llibertat, la igualtat i la solidaritat.