Espai de Dissidència

A finals dels setanta, una de les coses que em va impressionar de l’arribada a l’institut fou el coneixement de primera mà dels grupuscles de fatxes, aplegats al voltant de Fuerza Nueva, que es dedicaven a intimidar i atonyinar aquells que duien cabell llarg, podrien semblar homosexuals o de qui se sospitava que era catalanista. Recordo que a la meva classe hi havia un parell de noies (repetidores) d’aquella militància que tractaven de fer proselitisme d’allò que ressonava a un discurs ranci en què es tractava de ressuscitar un franquisme en descomposició.

Em ve al cap aquesta imatge cada vegada que sento a parlar algú de Ciutadans. Veig les mateixes cares (una mica més maquillades), detecto les mateixes expressions (una mica més contingudes) sento les mateixes paraules (una mica més actualitzades), escolto els mateixos discursos (una mica més elaborats). En resum, si ens adonem que els ulls, les orelles i la boca són més grans que l’habitual, això vol dir que probablement fem cara de caputxeta i que al davant no tenim l’àvia, sinó el llop.

I aquest és un resum final del que podríem considerar un partit de disseny, d’aparent modernitat, que fa ús d’una certa capacitat de seducció fins al punt que és capaç de convèncer bona part de l’electorat que vagi pel camí més llarg cap a la casa de l’àvia, que és capaç de posar-se una camisa de dormir i dissimular la seva condició natural: la d’un predador disposada a cruspir-se a qui es posi pel davant.

No és difícil trobar paral·lelismes entre el falangisme decadent (i altament perillós en la funció de violència subcontractada per part del règim de la Segona Restauració) i el personal que nodreix de quadre l’organització encapçalada per Albert Rivera. Aleshores, aquelles noies de classe i els seus col·legues aplegats al voltant del partit de Blas Piñar eren fills de petits i mitjans funcionaris estatals destinats a Catalunya, la tropa subordinada dels guanyadors de la guerra civil, antics militants i rendistes que s’havien pogut beneficiar de la corrupció i el supremacisme social del règim, i altra gent que veia en la democràcia com a una incertesa de futur. També era gent amb no massa llums que veien perillar la seva pretesa superioritat social perquè el fet de ser fills dels guanyadors de la guerra ja no semblava garantia de res, i perquè en la seva cosmovisió, se sentien com els aristòcrates amb dret a abusar de la colònia conquerida. Recordo una d’aquelles noies que em mostrava fotografies amb el seu uniforme blau de faldilla llarga que era filla d’un conserge semianalfabet que obtingué la seva plaça per mèrit de guerra.

Veig la composició actual de bona part dels quadres de Ciutadans i imagino que deu ser el lloc on deuen haver anat a parar aquells antics militants falangistes. És el seu destí natural. El perfil s’hi assembla. Molts semblen funcionaris mitjans o alts de l’administració de l’estat, o quadres intermitjos de grans empreses de matriu espanyola destinats a Catalunya, o gent que per família, havent nascut a Catalunya, han viscut en una bombolla similar a la de les meves excompanyes de classe. Gent que viu una contradicció entre la realitat i el seu ideari: la realitat d’una Catalunya on la catalanitat ha recuperat i reconstruït (o redefinit) la seva identitat nacional, i l’ideari d’una Espanya moderna, en què allò que no s’adiu a la casuística hispànica ha de resultar ser necessàriament folklòric, regionalista, i sempre subordinat a l’única nació veritable, moderna i autèntica: és a dir, Espanya. Podríem comptar, a més amb alguns dels seus intel·lectuals (com Francesc de Carreras o Vargas Llosa), que com a intel·lectuals que són, resulten molt vulnerables als excessos egocèntrics i són capaços de sublimar el seu ressentiment contra aquells que no els adora, i que confonen el talent amb la superioritat moral.

Si parléssim de psicologia col·lectiva, per fer una comparació en el camp de les ciències polítiques, el falangisme i el “ciutadanisme” serien expressió del nacionalisme espanyol “supremacista”. Existeix una nació superior “Espanya”, de matriu castellana, amb una dimensió mística, que fa que tot allò que s’hi oposi pren un paper d’heretgia religiosa. I amb els heretges no es discuteix (car només hi ha un Déu veritable) sinó que se’ls combat, i si es pot, se’ls duu a la foguera. Cal adonar-se precisament que el nacionalisme castellà, forjat en una de les nacions més aïllades (geogràficament i intel·lectual) del continent, implica un cert fanatisme i intransigència, que es demostra amb unca certa incapacitat de comprendre el concepte de “plurinacionalitat” de l’estat.

Una comparació històrica seria el del colonialisme. Tant falangistes com “Ciutadan’s” veuen Catalunya com un cos “no polític” subordinat a la nació espanyola perquè el veuen inferior, una part substancial d’una unitat indestructible, un conjunt territorial sense identitat política pròpia, amb una població teòricament igual, encara que amb alguns drets (com el de l’autodeterminació) restringits. Ras i curt, la mentalitat dels pied-noirs francesos que consideraven Algèria com a part de França i no consideraven els algerians com a subjectes de dret. Conflicte que a mesura que es veu la independència com a quelcom inevitable, s’expressa mitjançant un nacionalisme ferotge i reaccionari, i que implica un terrible xoc psicològic, en contemplar com s’esvaeixen totes les certeses apreses. En certa mesura, les reaccions furibundes a l’independentisme català no deixen de ser la conseqüència lògica de com l’inconscient no admet que vivia instal·lat en l’engany sobre la naturalesa nacional del nostre país.

Ara bé, Ciutadan’s, especialment a Espanya, és una força política que tracta de maquillar i disfressar la seva naturalesa reaccionària des d’una nova pell de modernitat, i fins a cert punt, de sofisticació (especialment en comparació amb el molt ranci aparell del PP i amb l’estètica zombi del PSOE). És per això que els poders fàctics el potencien des dels mitjans afins. Es percep que diversos diaris i televisions tracten de fer presentable el neocolonialisme i supremacisme castellà unionista des de la potenciació de Ciutadan’s. Es tracta d’una operació política i propagandística per evitar una situació que impliqui la materialització en paper del divorci de facto que la societat catalana ha protagonitzat respecte Espanya. Aquí, Ciutadan’s esdevé una punta de llança on s’executa l’estratègia clàssica de fer passar per nou allò que és vell, de posar una camisa de dormir a un llop, de presentar com a Ciutadan’s el vell falangisme.

Els paral·lelismes no només són heràldics com demostra Jordi Borràs a les seves recerques, sinó també polítics: com en el cas de José Antonio Primo de Rivera i els seus “hostiadors” professionals, es tracta de projectar en Albert Rivera una imatge de joventut i dinamisme, d’innovació, amb un discurs d’estil regeneracionista que contrasta amb uns continguts clarament involutius i conservadors (per no dir neoliberals) en l’econòmic i el social (en aquest sentit, José Antonio és a l’esquerra de l’Albert). I sobretot, es persegueix una mística de la nació hispànica, a partir de la teòrica “igualtat en la diversitat”, que en realitat implica una Espanya de matriu castellana, amb una diversitat secundària, subordinada i convenientment folkloritzada i esterilitzada. A més, com no pot ser d’altra manera, enfront al desafiament independentista (que és col·lectiu, massiu, revolucionari i autogestionari), hi ha la figura del líder carismàtic, la cara bonica, el cabdill que passegen pels platós televisius per mitjans sostinguts per empreses actualment escagarrinades.

Falange i Ciutadans; Primo i Rivera, dos rostres seductors a la recera de la mística de l’imperi, del supremacisme nacional i de classe, conservadors d’un ordre social i jeràrquic, encara que amb una atractiva camisa de dormir. I que tanmateix tenen orelles, ulls, i sobretot una boca molt gran.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!