Espai de Dissidència

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}

Ressenya publicada recentment al Setmanari La Directa

Octavio Alberola i Fèlix Villagrasa; Miedo a la memoria. Historia de la Ley de
Reconciliación y Concorida. Flor del Viento, Barcelona, 2008, 306 pp.

Si haguéssim de proposar una data
com a punt d’inflexió del descrèdit de la Transició, 1995 seria una de les
millors candidates. Aquell any, el govern socialista de Felipe González negà el
retorn pactat dels documents  de la
Generalitat que l’exèrcit facciós havia traslladat a Salamanca amb la intenció
de fonamentar la repressió. No només això, a l’antiga capital franquista, les
forces vives van organitzar una multitudinària manifestació  en què l’acadèmic Torrente Ballester cridà
que aquells papers pertanyien a la ciutat “per dret de conquesta”.

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}

La Transició, mite fundacional del restyling democràtic d’un franquisme
reconvertit en monarquia de partits, havia quedat en evidència. Passada
l’efervescència (i el desencanto)
dels  setanta, els detentadors del poder
real, fonamentat el 1939, i no el 1978 com ens volen fer creure, han volgut
deixar ben clar els límits de la democràcia. I una de les seves conegudes
premisses és que “amb el passat no s’hi juga”. Coneguts els límits, perduda la
por dels setanta i el silenci dels vuitanta, 
una veritable societat civil, fonamentada en associacions locals,
coordinadores, iniciatives particulars, descendents a la recerca dels seus
desapareguts, van començar a indagar espontàniament, sobretot  la recerca dels avantpassats morts sans sepulture. Amb el suport de
la legislació internacional i les dificultats posades per les administracions,
s’ha iniciat un procés del que s’ha anomenat de “recuperació de la memòria
històrica” que no representa altra cosa que desenterrar els encara impunes
crims d’estat,  on les continuïtats
jurídiques (encarnades simbòlicament per la bandera, l’himne i la monarquia)
converteix l’actual règim de Segona Restauració en còmplice franquista.

Aquesta es la idea general
elaborada per un ampli espectre d’historiadors, sociòlegs i periodistes que, al
llarg d’aquesta darrera dècada, i entre el silenci oficial, ens dediquem a
impugnar la Transició (i el la seva insuficient traducció democràtica) a partir
de la reivindicació de la memòria. El llibre d’Octavio Alberola i Fèlix
Villagrasa, en tot cas, té la virtut d’explicar i analitzar ambdós processos;
el d’una Transició limitada i limitadora, i el d’una recuperació de la memòria
culminada decebedorament amb una llei, promesa electoral de Zapatero, que
representa l’enèsima demostració que entre els guanyadors de 1939 i els poders
fàctics actuals, és difícil trobar diferències. I entre aquells qui van
renunciar al retorn a la república (l’esquerra incorporada) hi ha encara un
menor interès a destapar les vergonyes institucionals. L’hereu de Franco camina
despullat, encara que a tots ens hagin convençut que els ropatges democràtics
esdevinguin una combinació insuperable. Alberola, Villagrasa i una llarga
llista de dissidents ja fa temps que venien denunciant que el monarca, cap
visible de l’estat, va amb el cul enlaire. I els anys pesen més que els quilos.

Tot i que el llibre resulta en
ocasions excessivament enumeratiu i factual, i precisament per això, perquè ens
recorda fets recents i viscuts que l’allau informatiu quotidà ens havia tapat,
té la capacitat d’emprenyar i agitar. S’entén, doncs, el títol. Espanya té por
a la memòria,  perquè el passat és ple de
misèries, i el futur, d’incerteses. La dreta desautoritza els intents per
retornar la dignitat robada a les víctimes, tot al·legant que destapar els
secrets de família trencaria Espanya. Espanya ja fa molts anys que està
trencada. No hi ha reconciliació perquè no hi ha justícia. No hi ha justícia,
perquè hi ha silenci. Els problemes estructurals d’un antic imperi europeu
perifèric persisteixen com abans. La memòria de debò pot representar un
catalitzador que generi un ordre ben diferent, on qui sap si els últims
passarien a ser els primers.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!