A poc a poc, una generació d’intel·lectuals honestos que van tenir la desgràcia de viure temps difícils i la sort de poder-los explicar a les noves generacions, ens van deixant. Benet era un d’ells. Potser no era un dels més destacats, encara que, ben segur, un dels més complets. Tot i no compartir alguns dels
Aquests dies de Setmana Santa he deixat abandonat el bloc. La invitació a presentar el meu llibre El anarquismo individualista en España, 1923-1938, a la llibreria Gatazka, de Bilbao, amb entrevista radiofònica inclosa, va servir per aprofitar el temps i fer una visita a Euskadi, país que sempre té molta tirada per als catalans, i
Per un correu electrònic, enviat per en Roger Palà m’assebento de la campanya per tal que la Plaça Rius i Taulet passi a anomenar-se Plaça de la Vila de Gràcia. He de confessar que entre 1987 i 1988 vaig passar llargues temporades a la vila, al carrer Martínez de la Rosa, ben a prop de
L’estiu del 2002 vaig llegir el clàssic de la literatura catalana Incerta Glòria, de Joan Sales. Es tractava d’una edició on s’havien suprimit les parts censurades i aplicat algunes de les reescriptures de l’escriptor i editor. La primera impressió fou positiva, perquè, encara que sembli mentida, la novel·lística sobre la guerra civil no és tan
No és infreqüent en converses privades amb responsables municipals sentir lamentar-se dels problemes amb les empreses contractades per les administracions locals. Tasques de manteniment, recollida d’escombraries o seguretat, abans realitzades per funcionaris municipals, han passat a ser externalitzades a mans d’empreses que subcontracten maquinària i treballadors i, en una espiral de difícil control, acaben deteriorant
Corria el 1920. En la seva correspondència a J. Obiols, el poeta de Sarrià descriu així a la societat catalana del moment: “Avui dia, tot el fèrvid estol dels separatistes revolucionaris el componen gent que en l’ordre religiós són per ventura espiritistes i en l’ordre social són anarquistes essent el seu afany separatista conseqüència del
No m’agrada fer pronòstics, perquè el risc del ridícul és massa gran. Tanmateix, aquest vespre, mentre rellegeixo, vint-i-dos anys després el tercer volum d’aquell fabulós llibre d’Arnold Hauser sobre la història social de la història social de la literatura i de l’art, em costa resistir-me a interpretar la jornada de demà com a episodi de
En iniciar-se la campanya electoral, tenia la intenció de fer diversos comentaris sobre la seva evolució. Tanmateix, considerats els fets, els únics als quals els candidats deuen haver fet feliços deu ser als accionistes dels laboratoris de Prozac. Ha estat d’un nivell polític lamentable, a còpia d’eslogan buit, consignes, emocions, pors,… i poques idees, molt
Vergonyós i lamentable el tractament mediàtic d’un dels conflictes laborals més enquistats dels darrers temps. En comptes d’explicar el rerafons de la qüestió, obligació d’ètica professional, al meu parer, dels periodistes, es destaquen efectes secundaris que serveixen per tapar les causes. Incidents aïllats, batusses són elevats a la categoria de notícies, mentre que el gabinet
Ahir vaig mantenir una conversa informal amb un dels representants d’un sindicat que va participar a la multitudinària manifestació pel Dret a Decidir, celebrada tan sols fa quatre mesos. En les trabades prèvies amb membres de la Plataforma, d’altra banda contents perquè sindicats independents dels partits compartissin els seus anhels, no van copsar cap
Ahir, per circumstàncies, vaig haver d’anar al nou Centre Cívic de Taialà. A la planta baixa, com en tants altres edificis públics nous, hi havia una biblioteca nova de trinca. Com que m’acompanyava la meva filla, vam entrar i seguir aquell costum que, un parell d’anys enrere, seguíem un cop per setmana: entrar, mirar
He de confessar que la meva defensa del vot nul dels darrers dies, m’aporta una allau de consells, incomprensions i crítiques. La majoria d’interlocutors parteixen de les bones intencions, i em volen fer avinent que el vot nul i l’abstenció únicament beneficien les dretes. Altres ja m’acusen directament de dretà infiltrat, perquè bona part
Dimarts passat vaig estar mirant el debat que al programa Àgora feien alguns dels candidats. El nivell polític, com succeeix arreu amb aquesta desdibuixada campanya era força baix, i en aquest terreny, els candidats més veterans, com en Carles Campuzano de CiU, i l’Alícia Sánchez-Camacho, del PP van esdevenir els més brillants, contrastant amb el
En les meves darreres entrades del blog he rebut algunes crítiques per la meva incitació al vot nul. El principal argument és que, aquest posicionament personal, facilita la victòria electoral de la dreta. En sóc plenament conscient. És més, conec amb un cert detall, gràcies als treballs d’Anna Monjo i Eulàlia Vega el resultat d’una
Després d’un inici de campanya decebedor, on els diferents partits tenen tan clara la desafecció ciutadana que busquen el vot a la contra, hora és ja que faci les meves autopropostes en aquesta protesta individual que representa el vot nul útil. Dic vot nul útil, perquè, a diferència de l’abstenció, o el vot en blanc,