Espai de Dissidència

A poc a poc, una generació
d’intel·lectuals honestos que van tenir la desgràcia de viure temps difícils i
la sort de poder-los explicar a les noves generacions, ens van deixant. Benet
era un d’ells. Potser no era un dels més destacats, encara que, ben segur, un
dels més complets.

Tot i no compartir alguns
dels seus plantejaments historiogràfics, no puc fer altra cosa sinó reconèixer
els seus mèrits. Benet, com ja li havia passat a Herodot, no es podia sostreure
a les seves experiències personals a l’hora de relatar-nos una història
complexa d’un país que desconcerta els psicoanalistes. Alhora, com els clàssics
grecs, no es conformà amb escriure la història, sinó que a més en va voler
formar part fent un autèntic servei al país.

Tot i que sovint he estat
crític amb les formes i continguts de la Transició, Benet i tants d’altres, per
un sentit molt elevat del servei públic, van fer el que tocava. I si no en van
poder fer més, és que simplement no podien. No va ser una època èpica,
tanmateix, el millor de cada casa, i l’historiador de Cervera en fou un d’ells,
van tractar de reconstruir un país malmès per un imperi en runes. Probablement,
tot lliurant més del que van rebre.

I probablement, una de
les imatges que més quedaran, sobretot quan sovint el trobava quan vivia prop
del CHCC, és la de l’home gran, en tota la polisèmia de l’adjectiu, que anava a
la feina cada dia. Més o menys, aquesta és l’única fórmula viable per construir
un país.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!