Espai de Dissidència

Ahir, per circumstàncies,
vaig haver d’anar al nou Centre Cívic de Taialà. A la planta baixa, com en
tants altres edificis públics nous, hi havia una biblioteca nova de trinca. Com
que m’acompanyava la meva filla, vam entrar i seguir aquell costum que, un
parell d’anys enrere, seguíem un cop per setmana: entrar, mirar
contes, i simplement, ser-hi. Vam seure l’un al costat de l’altre, i mentre ella
es mirava un llibre d’aquells que, fent veure que són infantils, esdevenen autèntiques
obres d’art, jo vaig llegir unes quantes planes d’una de les primeres obres de Paul
Auster.

Aquesta nit pensava com pot
arribar a ser de simple, la felicitat. Un espai amable i silenciós farcits de
prestatgeries on pots triar la vida que vulguis. Negri explicava, no fa gaire,
i tot pensant en Trieste, que Europa s’havia bastit des dels cafès. Ja hi estic
d’acord, amb la metàfora, tot i que jo afegiria que la civilització occidental
també ha nascut a la tranquil·litat i el si de les biblioteques. Aquests espais
col·lectius, on malgrat la presència dels altres, cada individu manté una comunió
espiritual i una relació personal amb un objecte de culte, fonament de la
cultura, com és el llibre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!