Espai de Dissidència

Ahir vaig mantenir una
conversa informal amb un dels representants d’un sindicat que va participar a
la multitudinària manifestació pel Dret a Decidir, celebrada tan sols fa quatre
mesos. En les trabades prèvies amb membres de la Plataforma, d’altra banda
contents perquè sindicats independents dels partits compartissin els seus
anhels, no van copsar cap sensibilitat especial pel que fa a drets laborals. De
fet, em van comentar que, en sentir parlar de treball, jornada, salari,
condicions, percebien una expressió similar a la d’aquells japonesos que no
coneixen un borrall de cap llengua indoeuropea.

He estat pensant, aquests
darrers dies, sobre aquesta circumstància. La blogosfera, els opinadors dels
diaris, i jo diria que en un parcentatge elevat de ciutadans participen d’una
agitació sobiranista creixent. Tanmateix, també tinc la sensació que molts dels
creients consideren la independència com a fenomen que resoldrà per sempre més
el seu conjunt de problemes quotidians.

Ha volgut l’atzar, o les
coincidències que, paral·lelament a aquesta efervescència, les lectures que estic
fent per al tercer capítol del llibre que escric sobre el paper polític de
l’anarquisme, em retornaven al conflictiu període de la Solidaritat Catalana,
de 1906, quan el catalanisme, amb bon criteri, i en un període de descomposició
del règim de Restauració, va fundar amb la intenció d’assolir l’autonomia, tal
com s’esdevenia alhora, en processos paral·lels, a l’Europa oriental. Algunes
humiliacions com l’assalt al Cu-Cut o les Lleis de jurisdiccions, havien ajudat
a catalitzar un moviment de fons que semblava dur-nos a un futur de benestar, i
qui sap, independència.

Tanmateix, el moviment, que
havia nascut amb voluntat interclassista, es va dissoldre ràpidament, com el
sucre al cafè. Ja el 1907 els sectors conservadors es van oposar al pressupost
extraordinari de l’Ajuntament barceloní que pretenia muntar una xarxa d’escola
pública, del qual la burgesia més conservadora, addicta a les escoles
religioses i el classisme, recelava. Per suposat, de millorar les condicions
laborals dels treballadors, de la jornada de vuit hores, o d’un gran pacte
social per establir un equilibri interclassista adient, ni parlar-ne. Això va
implicar, directament, la Solidaritat Obrera, el mateix any, i un seguit
d’enfrontaments laborals que culminà a la Setmana Tràgica, dos anys
després, on la burgesia catalana va optar per dependre de les forces
repressives espanyoles, abans d’una independència que impliqués la subordinació
de la classe obrera. Resultat: fracàs nacional, fracàs polític, fracàs social.

Ara la situació manté coincidències
inquietants. Bona part de la societat se n’adona que la dependència política
espanyola perjudica els seus interesos. A la vegada, des de sectors polítics
catalanistes, i pressumptament d’esquerres, no piulen pràcticament sobre el món
del treball, són incapaces de mantenir un marc de relacions laborals més
favorable que a Espanya, o simplement, mostren hostilitat contra les protestes
socials –les vagues de metges, mestres o autobusos, en són un gran exemple.

Catalunya no serà mai
independent si no hi ha un projecte social atractiu que pugui aplegar la
majoria. I no parlo de la retòrica de determinats partits, sinó d’un programa
de concrecions: jornada de 30-35 hores, càstig fiscal a la precarietat i les
deslocalitzacions, salaris adients, participació dels treballadors en la gestió
i beneficis de les empreses,…

En cas contrari, estem
abocats a repetir la (penosa) història.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!