Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Per un correu electrònic,
enviat per en Roger Palà m’assebento de la campanya per tal que la Plaça Rius i
Taulet passi a anomenar-se Plaça de la Vila de Gràcia. He de confessar que
entre 1987 i 1988 vaig passar llargues temporades a la vila, al carrer Martínez
de la Rosa, ben a prop de la Torratxa que m’assenyalava massa ràpida unes hores
que volia es congeléssin. Era potser una època de bohèmia abellida per la
nostàlgia en un espai que traspuava llibertat i bellesa, i on vaig fer amistats
que no s’han erosionat ni pel temps ni la distància.
Gràcia és ben bé una altra
cosa, i com se sent per la blogosfera, un privilegi. En canvi, Rius i Taulet
era un personatge, com a mínim, dubtós. Podem considerar-lo com l’introductor
de la mania que ha perseguit la meva ciutat durant dècades. La de muntar actes
espectaculars que serveixin per oferir una imatge artificial de la ciutat,
mentre es procedeix a una segregació espaial tot oferint oportunitats als
especuladors. Va ser qui impulsà la primera exposició universal, la de 1888.
Per tot això, va fer el possible per eradicar l’oposició obrera i intel·lectual
al seu projecte de ciutat burgesa i benestant.
Tanmateix, una cosa que no
sé si desconeixen els lectors, és que aquest alcalde hauria de passar a ser considerat un dels més estúpids
de la nostra història. Poc abans de la celebració de l’Expo 88, Gustave Eiffel va
proposar a l’Ajuntament la construcció de la seva “Torre Eiffel” com a un dels
emblemes de l’esdeveniment. Com a bona mostra de la gran capacitat de triar de
les nostres elits, les autoritats municipals la van rebutjar. La consideraven
massa grossa, massa agosarada. I preferiren altres monuments més propis del seu
esperit hispànic. D’una banda, l’Arco de Triunfo –no sé de quin!- i el monument
a Colom.
Eiffel va provar sort, de
nou, el 1889, a París. Allà la van aixecar, i ben aviat va esdevenir el símbol
de la ciutat. Realment, Gràcia no es mereix tenir el nom d’un alcalde tan estúpid
a la seva plaça principal.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sóc de Gràcia i hi visc. La plaça que esmentes, pels graciencs sovint és la plaça del rellotge o tal i com es deia quan jo era petit, la plaça d’Orient. Amb tot, plaça de la Vila és un nom força adequat, més que els altres, sobretot perquè singularitza Gràcia com el que havia estat i en bona part és: una vila.
En relació a la torre Eiffel, francament no en voldria una a Gràcia, jo. I no se sé si saps que a França va generar molta polèmica i bona part de la Intel·lectualitat parisenca no la veia amb bons ulls.
Sóc de Gràcia i hi visc. La plaça que esmentes, pels graciencs sovint és la plaça del rellotge o tal i com es deia quan jo era petit, la plaça d’Orient. Amb tot, plaça de la Vila és un nom força adequat, més que els altres, sobretot perquè singularitza Gràcia com el que havia estat i en bona part és: una vila.
En relació a la torre Eiffel, francament no en voldria una a Gràcia, jo. I no se sé si saps que a França va generar molta polèmica i bona part de la Intel·lectualitat parisenca no la veia amb bons ulls.
He nascut a la Salut de Gràcia (Barcelona) i hi he viscut al cor de Gràcia els darrers 30 anys, fins ara. Mai no he oït a ningú dir-ne ‘Plaça de la Vila’, sí, per contra, ‘Plaça de l’Ajuntament’. Sembla que a Gràcia no hi havia ni Ca la Vila ni batlle, si més no no n’hem guardat memòria (ajuntament i alcalde són imposicions espanyoles).
De la plaça en qüestió se n’ha dit (i es diu encara) d’Orient, de la Torratxa, del Rellotge, fins i tot els més joves en diuen ‘Rius’ (igual que diuen Plaça Catalunya menjant-se el ‘de’).
A quins caps calents els hi sembla que poden distreure el personal amb idiotismes per comptes de tractar de les nostres veritables necessitats quan, sense anar més lluny, els mateixos ideòlegs barren el pas i el lliure accés d’ambulàncies i bombers. No fa gaires setmanes, una àvia hagué d’esperar més d’una hora que arribés l’auxili, estesa al bell mig de la Travessera de Gràcia gairebé a tocar del Carrer Gran.
Molt d’alcohol i d’altres drogues, i molt de curt de gambals; Gràcia és als barcelonins el que és Cuba als espanyols… una barra ‘americana’, per no dir una casa de putes.