Espai de Dissidència

R. era paleta dedicat a la reforma de cuines i banys. Com la majoria dels dedicats a aquestes tasques, la seva formació no era precisament acadèmica. Com tants d’altres, després de fracassar a l’escola (com la meitat dels seus companys del mateix suburbi), i després de passar per breus i precàries ocupacions, va decidir començar a fer d’aprenent amb el seu tiet. Passats alguns anys, es va posar pel seu compte, tot aprofitant els contactes que havia fet, i que a la pràctica implicava que de dues botigues de cuines i banys li anaven passant feina.
En l’època expansiva, les coses anaven relativament bé. Els diners li arribaven i va començar, sense entrada, a pagar un pis a un barri de Barcelona. S’ajuntà amb la dependenta d’una botiga, i anaven fent, a còpia de treballar moltes hores, dissabtes inclosos. Els diumenges, a més, sempre feia alguna reforma a un pis “ideal parelles” i “per entrar a viure”, és a dir, petit, sense ascensor i amb multitud de defectes, a banda d’al·luminosi.
Un dels principals problemes del règim d’autònoms és que algú que es dedica a treballar com qualsevol altre treballador per compte aliè, s’ha de fer ell mateix, d’administrador, gestor i empresari. I, és clar, amb uns ingressos no massa diferents d’una infermera o un mestre, va i resulta que després ha de pagar els impostos. I, és clar, si t’entren, posem per cas, 2.000 euros, i veus que has de lliurar 500 al fisc, et sents temptat de trempejar, pagar els mínims, cobrar en negre, i altres coses que, objectivament no estan bé (com tampoc està bé el frau que suposa l’existència dels falsos autònoms).
La fase expansiva comportava també haver de sol·licitar ajut a altres nois del barri, normalment vinculats a la família. Aquí hi havia el mateix dilema. Si assegurava el noi, havia de pagar seguretat social. Tanmateix, el nebot de la seva companya preferí també cobrar més, cobrant en negre, en aquesta economia submergida que abduïa el barri. La pròpia fase expansiva comportà també l’arribada de múltiples nouvinguts que enfosquien els rostres del barri. R, als seus trenta-pocs, i amb un cert sentiment d’empresari (això de tenir treballadors al teu càrrec imagino que deu alterar la percepció de la realitat de molta gent) i va tenir la temptació de canviar de barri, atès que no es volia barrejar amb “aquella gent”, fenomen molt estès entre tots aquells que es pensaven viure en una dimensió superior. La immobiliària que li vengué aquella casa a una urbanització a quaranta quilòmetres li donà totes les facilitats del món. Potser devia pagar uns 1.200 euros… els tres primers anys.
Quan la cosa fluixejà i els interessos s’enlairaren (les estratègies dels banquers i venedors de cases haurien de figurar en el catàleg de crims contra la humanitat), tot caigué com un castell de naips. Quan arribà la fallida, la casa per la qual potser pagà 400.000, no trobà comprador per sota de 250.000. Mentrestant, un immens deute, la ruptura de parella, la pèrdua de feina, el retorn a casa dels pares. Un home trencat de menys de quaranta anys.
Un parell d’anys després, teòricament va començar a fer passes per sortir del pou. Trobà una altra noia, i començà a trobar algunes feinetes. De nou a fer algun bany. Tanmateix, els deutes, amb un banc que l’estafà legalment (a diferència d’Estats Units, perdre la propietat no l’exonerà dels més de 150.000 euros més interessos que encara deu), fa que prefereixi viure en l’economia sumbergida. Sap que si guanya diners legalment, Botín anirà a per ell. No té estudis ni capacitat per demanar una suspensió personal de pagaments, tràmit complex i onerós. Tampoc pot comprar una nova propietat ni llogar (car, teòricament no guanya diners). Paradoxalment, l’ingrés més regular i seriós és el de la seva companya, que cobra una esquifida pensió d’invalidesa que li permet viure en un pis de renda antiga. Paradoxalment, només l’estat assistencial permet que tingui un lloc sota el sol.
Certament, R. no es pot considerar com a innocent. Ha comès errors, com bona part d’un segment social al qual van fer creure que eren rics mentre els bancs controlaven (i destruïen les seves vides). I ara resulta que només el poc que queda d’estat del benestar permet anar tirant a algú que, sempre que ha pogut, ha treballat dur. Tanmateix, els veritables responsables d’aquesta situació, encara exigeixen reformes laborals, rescats bancaris, privatitzacions de caixes a fi d’aconseguir una nova fornada d’R sobre els quals practicar l’ancestral ritus del sacrifici humà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!