Espai de Dissidència

Quina fou la darrera vegada que el PIB europeu caigué sobtadament i mantingut en el temps? No,no fou l’estancament econòmic dels setanta. Percentatges de caiguda com l’irlandès (-10%), el finlandès (-8%) l’italià, (-6,5%), o el conjunt de la Unió Monetària (-4,1%) només són comparables amb la catàstrofe de la segona guerra mundial. El recentment desaparegut historiador britànic Tony Judt, ens recordava que, si ometíem les destruccions bèl•liques, les ocupacions de la Wermatch, que vivien sobre el terreny i explotaven a consciència l’Europa occidental a fi de sostenir les invasions bàrbares del Tercer Reich, van fer abduir la riquesa nacional en percentatges comparables. A tall d’exemple, al llarg dels cinc anys d’ocupació (1940-1945) Dinamarca perdé un 14% del seu capital. El 2009, la pèrdua del PIB fou d’un gairebé 5%. A quines conclusions podem arribar?

La primera, analitzada per l’economista dissident Enric Duran, consisteix a evidenciar que bona part de la riquesa nacional és fictícia, fonamentada en abstraccions, comptabilitat creativa i alteració artificial del valor de les coses (especulació). La segona, compatible del tot amb la primera, consisteix en el robatori pur i dur, a l’estil de les incautacions de la Gestapo. Per què són compatibles? Qui són els responsables? La riquesa artificial i l’especulació van marcar la dècada de creixement recent, ja fos a partir de la bombolla immobiliària, ja fos mitjançant sofisticats productes financers en forma d’accions, derivats, hedge founds, fons d’inversió i altres que van acabar, gràcies a la complexificació de les innovacions matemàtiques, en allò que s’acabà anomenant “subprimes” o “bonus escombraries”. A tall d’exemple, determinats productes financers estaven dissenyats de tal manera manera que s’associaven a assegurances que comportaven sucoses compensacions econòmiques. Si s’atacava un determinat valor (posem per cas, accions d’una constructora) i es maniobrava per tal que el preu de l’acció s’estimbés –i de pas l’empresa desaparegués -, l’accionista era indemnitzat per un valor molt superior a la inversió inicial. Joseph Stiglitz en va donar una explicació clarivident per comprendre la sofisticació de la perversitat inversora, quan va comparar aquestes pràctiques a “soscriure una assegurança d’incendis per la casa del veí, i a continuació, calar-hi foc”. Allò que en l’economia real és prohibit i penat, en el món financer és permès i premiat. El cert és que precisament aquesta tolerància criminal permetia guanyar als grans inversors, unes rendibilitats del vint, trenta, quaranta per cent anual… I ja sabem que la riquesa i el poder són drogues altament destructives, perquè en el moment en què esclataren les bombolles, la casta dels inversors no es conformaven amb la pèrdua d’ingressos, sinó que s’estan apropiant de les riqueses nacionals (aquestes pèrdues del PIB) tot parasitant l’economia real, i els pressupostos públics dels estats. En certa mesura, els grans inversors són el partit nazi que assola Europa –com als noranta saquejà Amèrica Llatina-, i que incauta béns públics i privats a fi de mantenir el seu nivell de beneficis. Només una xifra. El rescat bancari espanyol (diners públics lliurats a la gran banca) representa el 23% del PIB de l’estat. Cada espanyol està pagant de la seva butxaca una mitjana de 5.000 euros als Botín de torn.

En aquestes circumstàncies d’ocupació de les societats europees i de saqueig planificat, cal muntar una estructura que permeti continuar robant (o, segons com es miri, de mantenir el nivell de rendibilitat de la nova aristocràcia, atès que en plena crisi, el 2009 s’incrementà en un 12,5% el nombre de milionaris espanyols). Quines mesures poden permetre continuar subvencionant l’esforç bèl•lic d’aquesta Wermatch financera? La reducció de l’estat del benestar, de les prestacions públiques, la retallada de la sanitat i l’educació, la futura reforma de les pensions, la desinversió en infraestructures, encara que també la fórmula de lliurar el patrimoni públic a mans privades (privatització). Un altre dels pilars d’aquesta ocupació és una reforma laboral que concedeix majors beneficis als rics, desposseint a la majoria de drets. Aquesta darrera, més enllà del valor econòmic (les grans empreses pressionen, més que per estalviar-se els diners d’indemnitzacions d’atur, per carregar-se el principi de negociació col•lectiva i desactivar la protecció jurídica al treballador) en té de simbòlic. Es tracta d’una manera molt clara d’escenificar el nou ordre. Es busca desposseir de ciutadania el treballador per reduir-lo a la condició de serf. Es busca una humiliació col•lectiva al més pur estil de les represàlies dels nazis en una Europa nietzscheana. Tenir espantada la gent a fi d’exercir un domini incondicional.

La situació que ens ha portat fins aquest context gris on són cada vegada més els qui són incinerats pel context econòmic (un 20% de desocupació hauria d’ésser considerat com un crim contra la humanitat) té dos responsables. El primer, per acció, les grans fortunes que s’han apropiat del control de les economies occidentals, gent sense escrúpols, privilegiats que no paguen impostos i que han bastit una maquinària financera destructiva. El segon, per omissió, la classe treballadora, que irresponsablement, no ha sabut ni volgut aprofitar l’educació com a instrument alliberador propi de l’estat del benestar i s’ha deixat enlluernar per una societat de consum asimètric, que ha participat sense gaire recances dels discursos neoliberals, i fins i tot ha participat entusiàsticament de l’especulació popular, i que sobretot, s’ha avergonyit de la seva condició de treballador. En aquest sentit, la majoria dels treballadors s’han comportat amb grans dosis d’estupidesa i covardia, com els francesos que es plegaven de braços quan el feixisme s’apropiava d’Espanya, o que vivien aferrats a una inútil línia Maginot, mentre els tancs alemanys avançaven sense oposició.

En aquest sentit, com també passà durant la fosca nit del nazisme, la resistència no és una opció, sinó una obligació. En aquests temps foscos, no queda una altra alternativa que la contribució a combatre el mal. La resignació, atiada des de la propaganda pública i privada, no és una opció. La vaga europea del 29 de setembre és un primer pas en el que probablement serà una llarga, dura i bruta guerra social. Certament, la vaga, segons com, podria considerar-se com un instrument propi de l’era industrial, fins a cert punt, obsolet. Fins i tot, el mateix concepte de “serveis mínims”, ha servit per evidenciar que els serveis públics funcionen diàriament amb serveis mínims. Tanmateix, la guerra social, sorda i subtil que vivim en l’actualitat (i que estem perdent) també està carregada d’armes simbòliques. Probablement, l’èxit de la convocatòria no tindria assegurada una traducció tangible, tanmateix, els petits gestos, les escenificacions són importants, terriblement importants. Al cap i a la fi, les vagues avui són exhibicions de força o de feblesa, són actes de determinació en què els individus esdevenen col•lectiu, grup, nucli, ciutadania, força de derivació imprevisible, resistència organitzada que amenaça amb escombrar els cobdiciosos.

Tornem a Dinamarca. Es diu que durant l’ocupació nazi, els alemanys van publicar un decret on ordenaven que els jueus, com a la resta de territoris ocupats, havien de dur una estrella groga, primer pas per a la seva deportació i posterior extermini. L’endemà, el rei, Christian X, es va passejar per Copenhage amb aquest distintiu. Al cap de poques hores, la majoria de danesos la van lluir de manera desafiant davant l’ocupant. Cap jueu danès fou deportat als camps d’extermini, mentre que els danesos van donar al món una lliçó de dignitat inoblidable. La vaga del 29 de setembre, dia de Sant Miquel, ha de ser això, una demostració unitària de força. Un desafiament a l’ordre, una manera d’obligar a què molts se’ls caigui la cara de vergonya. I sobretot, un primer pas de resistència vers l’alliberament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!