Espai de Dissidència

Nota: Article publicat avui a la secció L’Aula dell Diari de Girona

 

La pressió d’institucions com l’OCDE, dels diversos lobbies empresarials que aspiren a fer de l’escola un apèndix al servei dels seus interessos particulars, condicionen les decisions polítiques. Arriben les presses, els projectes, els mandats imperatius, mentre que fa dècades que es configura, molt especialment a Catalunya, una educació “low cost”, amb ràtios incompatibles amb l’aprenentatge d’idiomes, que fa de les retallades l’única política seguida amb entusiasme i coherència pels responsables polítics. Tot plegat es tradueix en línies d’actuació erràtiques, contradictòries, que generen confusió, i finalment provoquen desconfiança i una creixent desmoralització entre els professionals.

Un exemple. El dèficit de filòlegs de llengües estrangeres té molt a veure amb la creixent perversió i mercantilització de la universitat, que es tradueix amb el descrèdit planificat dels estudis de lletres i la demolició programada de les humanitats de les quals es lamenta Martha Nussbaum. L’anglès és desposseït de la dimensió cultural per esdevenir un aprenentatge pràctic i tou, fet que explica la substitució de docents que posseeixen un coneixement profund de la llengua i cultura anglosaxona per altres que han rebut una formació més light, o la imposició despòtica de mesures com la introducció d’assignatures en anglès sense calibrar-ne els efectes. En segon lloc, les escoles oficials d’idiomes, els millors llocs per aprendre amb rigor i excel·lència llengües estrangeres, són insuficients en nombre, és vetada la seva expansió, i les taxes abusives exclouen potser la meitat dels seus potencials alumnes. En tercer lloc, les possibilitats d’adquirir competència lingüística entre el professorat són mínimes, només possibles a costa de la butxaca i les hores personals dels docents, i en contra de la incomprensió, sovint cínica del propi Departament, que culpabilitza els ensenyants de no tenir prou nivell (com si ells parlessin l’anglès com en Guardiola!). Davant aquestes circumstàncies, les autoritats educatives fan allò que els fa sentir còmodes: improvisar. En comptes de formar professorat, busca entre qui té coneixements de la llengua per impartir classes d’anglès. Com tota solució d’urgència, té les seves virtuts i els seus defectes. Hi ha professors d’altres matèries que amb un coneixement correcte han exercit una bona tasca, tanmateix a ningú no passa desapercebut que això, ocasionalment, comporta disfuncions. I, davant de la frustració perquè el nivell d’adquisició de l’anglès de la societat catalana és lent (com ha de ser, car aspirar a una millora espectacular en una legislatura del coneixement d’idiomes és disposar, d’un pensament màgic), no se’ls ocorre altra cosa que, com a nens immadurs, buscar culpables. Culpables entre el professorat al qual no formen, culpables entre uns estudiants universitaris als quals se’ls nega l’accés (via impost revolucionari) a les EOI, culpables entre les famílies per no educar-los prou bé, culpables entre els alumnes, per no esforçar-se prou. Com Mourinho, el nostre Departament sempre té algun àrbitre del qual queixar-se. Tot i així, i com a acte de justícia, cal afirmar que, malgrat les circumstàncies adverses i un recursos que són la meitat de la mitjana europea, el coneixement de l’anglès entre els estudiants ha fet passes endavant espectaculars. Els professors catalans d’idiomes han fet avançar en dues dècades allò que la majoria de països han assolit en mig segle!

Una altra recent iniciativa és la introducció de l’anglès en el currículum ordinari. De fet, a Catalunya ja s’han fet algunes experiències a primària, i ara mateix hi ha una cinquantena de centres que estan duent a terme un programa en aquest sentit. Tot esperant una avaluació exhaustiva, algunes veus alerten que l’ús de l’anglès en determinades assignatures, propicia una simplificació del missatge entre uns docents que, per ben formats que estiguin, perden matisos en la seva comunicació, i uns alumnes que, fatigats pel grau d’una atenció que sempre costa mantenir entre nens i adolescents, acaben desconnectant més fàcilment. Que es perd informació metalingüística. Que els coneixements perden perfils i relleu. O, en termes de Georges Orwell a la seva obra 1984, poden degenerar en una “neollengua” que tingui com a objectiu una simplificació tan gran del pensament, que no sigui possible generar ciutadania crítica o dissident.

I finalment, algun episodi propi de “la vida de Brian”. Succeïa la setmana passada. Un inspector arriba a un institut de les comarques de Girona. Entra a una classe i renya a un professor de Formació Professional perquè ha d’introduir l’anglès en la seva matèria. El docent es queixa que la seva matèria, de caràcter industrial, no pot ésser impartida convenientment perquè l’institut no disposa de la maquinària que ha d’ensenyar a fer funcionar.

Com recordava Gregorio Luri, al llarg de l’escolarització, un alumne ha de poder conviure i conversar amb persones d’altres llengües i cultures. Per aprendre l’anglès cal estrènyer llaços amb escoles europees, cal millorar ràtios, cal donar el missatge pràctic que la societat esmerça prou recursos. La bona educació no és low cost.