Espai de Dissidència

Ho va exposar de manera diáfana Naomi Klein al seu recent llibre La doctrina del xoc. I ho va fer de la manera més pedagògica possible, des de la il•lustració amb exemples. Quan una catàstrofe, habitualment induïda, té lloc, el capital nacional o internacional treu partit, miserablement, a costa de la majoria de la població. L’huracà Katrina fou aprofitat per privatitzar la totalitat de la xarxa d’escoles públiques de Nova Orleans. Després del tsunami del Pacífic, milions de famílies de pescadors i camperols foren desnonats de la costa per construir centenars de complexos turístics. La destrucció de l’Iraq fou seguida per milers de contractistes privats fins al punt que ho van privatitzar-ho tot, des dels museus a les clavegueres. La crisi financera asiàtica de 1997 va comportar desenes de milers de suïcidis de persones arruïnades, mentre que milions d’infants es van dirigir al lucratiu negoci de la prostitució. Se li va oblidar algun altre exemple d’històries encara més criminals, com el moment en el qual, la gran fam irlandesa de 1845-1849, propiciada per un sistema de propietat de la terra injust i discriminatori, ocasionà un milió de morts i dos milions d’expatriats (de fet, Irlanda encara no se n’ha refet demogràficament), i mentre això passava, els grans propietaris agrícoles, encara exportaven aliments a l’estranger, on pagaven patates a bon preu, mentre centenars de milers de nens es morien davant els molls de Cork.

El que vivim avui, doncs, no és una excepció a aquesta «gloriosa» història del capitalisme i de la recerca del benefici a qualsevol preu que caracteritza el nostre sistema econòmic. Ara bé, atès que fa lleig explicar la veritat, sempre hi ha guionistes disposats a fer explicacions més o menys metafísiques a fi de dissimular el que realment passa. «És voluntat divina», «són els cicles econòmics», «aquestes coses passen», «no es pot fer res», «ningú no sospitava que això passaria». La realitat és una altra, i les xifres no es poden obviar. El que està passant no és una crisi, sinó un cop d’estat. El gran capital internacional, el que anomenen “inversors” i que no és altra cosa que els recursos financers dels rics administrats per la gran banca i els agents de borsa, han obligat als governs a actuar a favor seu… i en detriment del noranta per cent de la població. La diferència és que ara toca a allò que s’anomena “primer món” i el que representa les classes mitjanes, aquest grup social que ja fou exterminat amb èxit a Llatinoamèrica al llarg dels vuitanta i noranta del segle passat. Els “inversors”, en veure que perillaven els seus beneficis del 20, 30 i fins 40% anual de productes financers especulatius, obliguen als governs a treure els diners de les butxaques de la gent normal per continuar mantenint el nivell de beneficis anteriors.

Algunes xifres. Segons explicava aquest juliol Vicenç Navarro, i d’acord amb les dades de l’Agència Tributària estatal, els beneficis de les grans empreses han pujat, el primer trimestre de 2010 un 18,5%!!! Com s’ho han fet? La reducció de despesa pública permet a l’estat emprar el diner d’aquest estalvi en pagar l’endeutament públic i reforçar els rescats bancaris. Paral•lelament, la recerca de capital en els mercats financers globals es fa a un interès superior, (Grècia arriba a pagar un 9% anual, mentre que Espanya, al voltant d’un 4%). A més s’esdevé una paradoxa tràgica. Mentre que Zapatero va lliurar als bancs espanyols 230.000 milions d’euros (un 23% del PIB, aproximadament 5.000 euros per cada persona), ara el sistema financer, amb aquests diners públics, compra deute públic als mercats internacionals. És normal que els diners no arribin a les empreses, si es pot fer negocis rodons amb l’estat. És com si un amic m’hagués deixat una quarta part dels seus estalvis, i després, com que va escurat, jo li deixés els seus propis diners a un interès del 4%. Com es paga això? Amb milions de desocupats, amb menys escoles, amb menys sanitat, amb menys pensions, i sobretot, amb un 10% menys de salaris en els darrers dos anys, que és el que calcula també l’Agència Tributària el percentatge real de pèrdua de poder adquisitiu de la gent que treballa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!