Espai de Dissidència

Les confessions teatrals d’un dels protagonistes del patriciat català, han
espolsat la superfície de glamour de la nostra burgesia nacional i ens han
retornat la seva veritable imatge. És difícil sostreure’s a una història, no
precisament gloriosa. Quanta raó té la desconeguda tesi de Bernat Muniesa sobre
la burgesia catalana, de “Il trovatore
enfront el Wotan”. En aquest treball
acadèmic, publicat el 1985 per l’heroica editorial Anthropos, i prologat pel
genial dissident Antoni Jutglar, Muniesa descrivia a la perfecció què era allò
que podíem trobar sota la superfície il·lustrada i culta de les classes
dominants catalanes. Amb metàfores dominants, els burgesos de torn, des de la
política i l’estètica, afirmaven llur sinceritat i la passió per un ideal “Il trovatore” , de Verdi. Tanmateix, rere
les boniques paraules, els fets evidenciaven al “gelós vigilant dels privilegis
de classe” del Wotan wagnerià.

Ja m’ho va dir en més d’una ocasió la meva àvia, cosidora a domicili de
moltes cases de la part alta de la Diagonal. “No te’n refiïs de les aparences.
Malgrat les bones maneres, sempre hi ha llops insaciables”. Millet s’ha
aprofitat de tots i de tothom arrambant amb els diners dels seus pròxims, I sobretot,
amb els de tothom, car les subvencions culturals lliurades per les insitucions són
fornides amb els diners de tohom. També amb els meus. De què ens estranyem. Si
hi ha rics, és perquè hi ha gent disposada a robar. És un robatori molt a la
burgesia, és a dir, a partir de l’abús de confiança, de la seducció, de la
recaptació de fons públics. I finalment, de remuneracions astronòmiques, de
control de les institucions, de contactes privilegiats, de control dels
ressorts de l’estat i les administracions. Com, sinó, les remuneracions
astronòmiques?, com sinó els endolls-estil-Telma Ortiz a  diversos organismes i constel·lació de
fundacions i adminsistracions? Com sinó, la gestió dels negocis? Com sinó la
precarietat laboral i econòmica que fomenta l’apropiació privada a partir de l’expropiació
pública.

Millet, en el fons, és un simple mindudi al qual l’han agafat amb els
calçotets bruts. I serà el boc expiatori de tots els qui són com ell, a escala,
per descomptat, més professional. Ara, molts analistes i articulistes (els
mateixos que criden contra Zapatero perquè els vol apujar els impostos), es
esguerraran llurs camises (com el Camarón)
mentre cridin contra la corrupció. Alguns parlaran d’ètica. Probablement, i amb
raó, continuaran pensant que som estúpids, perquè les coses continuaran igual o
pitjor. La corrupció, al cap i a la fi, és quan enganxen a un desgraciat
robant. La productivitat, la competitivitat, els beneficis astronòmics, és el
mateix, sense que t’enganxin, perquè has actuat a dreta llei. Una llei que
protegeix els Wotans dels Trovattore.

Millet farà de boc expiatori. Els qui guanyen milions l’any, els obtenen de
forma similar al patrici barceloní.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!