Espai de Dissidència

La petició (i el finançament dels wahabites de l’Aràbia Saudí) per muntar una mesquita a la zona zero de l’atemptat de l’11 de setembre, es pot considerar com una provocació de molt mal gust, una absoluta manca de sensibilitat per les famílies de les víctimes. I també ha estat un greu error, per part del president Obama, donar-hi suport. Sóc conscient que aquest post em provocarà més d’una fatwa, especialment entre els aiatollahs del progressisme. Criticar creences religioses no cristianes fa assimilar al racisme i la xenofòbia a qui simplement dissenteix intel·lectualment del totalitarisme. I és clar, aquesta és una posició incòmoda.
Tanmateix, no veig que cap gran autoritat islàmica hagi decretat, per blasfems, aquells qui s’abroguen de la vida aliena per defensar pressumptament la seva religió. Cap gran teòleg ha condemnat Ben Laden o els estúpids narcisistes que, en nom d’una pressumpta divinitat, s’emporten gent en els seus suïcidis públics. Tampoc no veig ningú que defensi públicament l’esclavitud, o la discriminació per raó de tot, o que posi per davant de tot un únic aspecte de la seva vida, o que enalteixi la violència o el sexisme sense que intervingui la justícia penal. L’exepció, és clar, és si aquesta va disfressada de religió, car la religió sovint serveix per dignificar sentiments indignes, de la mateixa manera que, com deia William Morris, el patriotisme és el principal refugi dels miserables.
Tanmateix, les coses són així. Per descomptat, la gent té dret a practicar la seva religió,… sempre i quan no es traspassin uns determinats límits del respecte a la vida i a la dignitat humana. Tanmateix “islam” es podria traduir com a “submissió a Déu”, la qual cosa implica la negació de l’individu. De la mateixa manera, la xària, a banda de més que discutibles discriminacions, admet, per exemple, l’esclavitud, a bastament practicada a la Península Aràbiga. Els creients no són comminats a comprendre la dimensió teològica o humana, la trascendència que comporta tota religió, sinó a practicar ritus buits de sentit, en una estructura que comporta la manipulació col·lectiva de les mentalitats per part del poder.
Els llibertaris, els republicans, els il·lustrats,… tota aquesta gent va aconseguir emancipar l’individu de l’opressió, a partir de l’alliberament de la mentalitat individual. La separació entre església i estat fou la llavor de la separació entre el pensament racional i el pensament màgic. La cultura, la lectura, la reflexió i la tolerància acabaren de configurar una societat, si bé imperfecta, més vivible que la submissió incondicional a les jerarquies. En certa mesura, el monoteisme no deixa de reflectir en l’àmbit simbòlic una determinada estructura social i familiar. En aquest sentit, els partidaris de la llibertat, no podem estar conformes amb l’expansió d’espais de discriminació, de repetició, de crides a l’opressió, de discriminació, de ressentiments col·lectius. Hi ha gent que som partidaris de les biblioteques. Altres sembla que només tenen un únic llibre interpretat de manera peculiar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!