Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Article publicat avui a El Punt
Tot just fa alguns mesos Octavio Alberola i Fèlix Villagrassa publicaven, sota el significatiu títol de Miedo a la memoria. Historia de la ley de reconciliación y concordia,
una de les primeres cròniques del fallit procés de la memòria històrica
esdevingut en una Espanya sense capacitat de revisar el seu passat.
Segons els autors, i segons la majoria d’historiadors catalans, l’Estat
ha passat del silenci oficial de la transició al pànic a reobrir les
fosses anònimes de la Guerra Civil per les conseqüències morals que
suposaria, no furgar a velles ferides, sinó el qüestionament de l’ordre
vigent fonamentat en el resultat d’una guerra civil que encara
condiciona el present.
Sostenia Paul Ricoeur que el deure de la memòria
sovint és una reivindicació feta per les víctimes d’una història
criminal. La no-reparació històrica real, que més enllà de fets
materials forçosament comporta rehabilitacions i condemnes simbòliques,
implica bastir el present des de la injustícia i la il·legitimitat de
l’entramat vigent del sistema constitucional. Sense justícia, és
impossible la reconciliació. I sense reconciliació, sense cancel·lar
les hipoteques del passat, no és possible el futur. El fracàs del
procés de la memòria històrica, expressat en la invisibilitat pública
de l’Espanya i la Catalunya republicanes, i en l’entossudiment a no
jutjar crims i criminals de guerra, representa un forat negre d’una
democràcia fràgil i desvirtuada.
La memòria oficial, allà on
parteix l’imaginari col·lectiu, està fonamentada en les relacions de
poder del present. La negativa del monarca a condemnar el seu mentor
polític i la del govern a no rehabilitar Companys ni anul·lar la farsa
judicial que el condemnà s’expliquen pel fet d’impedir tallar les
cadenes que uneixen l’ordre vigent a l’entramat juridicoinstitucional
franquista i a reconèixer tàcitament la legalitat republicana.
Un
esdeveniment llunyà posa en evidència, un cop més, les insuficiències
actuals. A la ciutat de Trieste, dominada per Aliança Nacional, amb un
alcalde berlusconià, Roberto Dipiazza, es vol dedicar un carrer al
feixista local Mario Granbassi. Aquest era un periodista conegut pel
programa radiofònic infantil on s’incitava les criatures a estimar il Duce,
que s’allistà entusiàsticament al Corpo di Truppe Volontarie –forces
italianes que Mussolini envià a la Guerra Civil– i que morí a
l’ofensiva sobre Catalunya el 3 de gener de 1939, per la qual cosa fou
condecorat pòstumament. Fet molt significatiu, el carrer que ocuparia
Granbassi serviria per desallotjar del nomenclàtor un patriota d’origen
jueu, Giuseppe Revere, pròxim a un altre retirat el 1939, en virtut de
les lleis antisemites, a un historiador també jueu, Samuele Romanin.
Resulta
obvi que la desacomplexada dreta italiana d’una inspiració feixista
teòricament foragitada de l’imaginari oficial veu en aquesta ocasió una
passa més en la rehabilitació pública del totalitarisme, en contra de
la llarga tradició cultural republicana del país. En aquest sentit,
l’estratègia mediaticodemagògica de Silvio Berlusconi fa bona l’anàlisi
d’Antonio Gramsci que considerava el feixisme com una versió particular
del capitalisme, en aquest cas, el de la gestió privada que aplica el
primer ministre italià en els afers públics, que els seus subordinats
s’encarreguen d’executar en contra de qualsevol consideració d’ordre
moral en aquest procés d’involució de la memòria.
Per fer front a
això, més de trenta reputats historiadors, opositors al franquisme i
editors catalans van publicar el setembre passat una carta a un diari
de la ciutat italiana tot protestant contra el que suposa una ofensa a
Catalunya i als catalans. Sovint s’oblida que la intervenció italiana a
la Guerra Civil a Catalunya comportà una cruel ofensiva aèria contra la
ciutat de Barcelona, amb més de 3.000 civils morts. El mateix Mussolini
ordenà a la seva aviació els durs bombardejos de març de 1938 com a
experiment del que havia de ser la seva participació a la imminent
Guerra Mundial. A diferència d’Alemanya, que el 1987 demanà perdó a la
població de Gernika per l’acció de la legió Còndor, no consta cap
disculpa oficial per part dels representants italians (com tampoc de
l’exèrcit espanyol).
En un país normal, no haurien d’ésser trenta
intel·lectuals els qui elevessin una queixa a l’alcaldia per
reivindicar algú que va venir a atacar una república legítima, una
Catalunya autònoma i una població civil desarmada. Correspondria als
alts representants diplomàtics les pressions pertinents per retirar la
iniciativa triestina. Caldria esperar que la nostra Generalitat
protestés enèrgicament davant les autoritats italianes, així com
l’Ajuntament d’una Barcelona màrtir respecte del que representa una
ofensa a la memòria col·lectiva. Si fóssim un país normal, sense
complexos i amb una autoestima restaurada, els nostàlgics del feixisme
no gosarien insultar-nos des de la ciutat, bressol de la cultura i la
identitat europea, d’un també indignat Claudio Magris.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Completament d’acord. Qui habilita una pàgina web perquè tothom pugui adherir-se a la carta d’aquests 30 personatges catalans i enviar les firmes a l’alcalde de Trieste? Si existeix, en pots donar l’adreça, o l’enllaç millor.