No queda més remei que entendre’ns. O ofegar-nos en la guerra. Decididament estic, com la majoria, a favor de l’entesa i el diàleg. En un món globalitzat, amb les fronteres poroses, siguin polítiques, econòmiques, laborals, culturals o religioses, no ens queda més remei que entendre’ns. No hi ha reconquesta possible. Ni enemic a la vista; si n’hi ha, està barrejat amb nosaltres. I en la desesperació per la tria impossible, AndersBehring Breivik mata el primer que troba, els “seus”, que converteix en traïdors. Sempre és possible construir els més delirants artificis mentals a l’hora de racionalitzar una acció.

“El fanatisme, aquest temible amor a la veritat!”, ens deia Alain. La veritat, afegim nosaltres, que transita fantasmal pels dominis on no es pot conèixer. Heu conegut algun fanàtic en matemàtiques o en física? No, ni tan sols en història. En matemàtiques, en física, en història els fets són comprovables. Els fanàtics es crien en religió perquè si hi ha un déu, no el podem conèixer. Els homes ens matem de sempre a nom del que ignorem molt més del que coneixem, a nom de totes les religions i de totes les ideologies (Comte Sponville). Ningú no s’enrolaria en una croada a favor d’una qüestió matemàtica, ni en una jihad per una controvèrsia en física.

Anem i tornem. Les notícies ens transporten constantment a Noruega i en tornem amb l’ànim inquiet a la recerca d’una explicació balsàmica i prou creïble. La immensitat del drama, les seves irracionals circumstàncies, aparentment si més no, urgeixen una reflexió. El dolor no desapareixerà, la consternació encara niarà un temps, però la serenor s’imposarà més ràpidament si arribem a formular alguna hipòtesi versemblant sobre el drama. Intentem-ho. 

Estava comentant amb una mare les notes del seu fill i buscàvem la manera de reflotar una situació que se li escapava de les mans. Sense més ni més, se li humitegen els ulls i la veu se li esquerda. Diu que viu al límit. Té el seu pare malalt d’Alzheimer i tenir-ne cura li suposa tanta dedicació que ha esgotat les seves forces. “I això ho paguen els fills”. “El que més em fa patir és que l’amor que sento pel meu pare es va convertint en odi i fàstic. Fins al punt que en comptes de protegir-lo i tenir-ne cura, em deixo emportar pels nervis i li falto el respecte.” La veu se li trenca definitivament quan li esclata la següent confessió: “He arribat a desitjar la mort del meu pare. No entenc el que em passa.”

És el que passa quan una persona ha de viure amb una altra que demana atencions sense parar i ho ha de fer tota sola. Aquesta malaltia és terrible pel malalt i també pel seu entorn.

"És natural". Si és natural, és bo?

Vés pel camp. Pren una planta qualsevol i menja-te-la. Aquí tindràs la resposta.

La naturalesa sense civilització és salvatgisme.

Una agregació humana es converteix en societat quan, per poder funcionar, s’inventa normes.

La humanitat no és cap fet biològic. És un valor que s’adquireix per educació (Comte-Sponville) i, per tant, que rebem de la societat.

Titular en portada de La Vanguardia encapçalant quatre columnes: “El fracàs escolar no és culpa dels professors però els cal millorar”.

Els cal millorar. En un context escolar sabem què vol dir: no s’arriba als mínims. Un eufemisme que substitueix el malsonant suspès. Malsonant pels afectats de bonisme i bufonisme, no pas per a mi. 

"Si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir"

Per a mi, val. Ja em sembla bé. Jo, ni et vull deixar somiar ni vull que em deixis dormir.

No et vull deixar somiar... massa. Cal que despertis. "Que no saps que els somnis només es compleixen en despertar, quan ja no hi ha somnis?" (Comte-Sponville) Els somnis estan fets per a ser traïts. Resistir-se a despertar seria una traïció encara més gran. Un engany.  

És possible trobar una realitat que no frustri? O alguna política que no decepcioni? Potser ja és hora que deixis de somiar.

Invitats a il·lustrar històries escrites per altres individus, uns estudiants novaiorquesos es van mostrar molt creatius, més que il.lustrant els seus propis relats. Aquí es fa un resum de la investigació.

En un segon estudi relacionat amb l’anterior, els mateixos estudiants es van mostrar molt més imaginatius a l’hora de resoldre problemes que afectaven els seus companys, que no pas per resoldre els propis.

Són molts els estudis que estableixen que ens enamorem de persones a qui ja els queiem bé. Tanmateix hi ha uns treballs de la Universitat de Virgínia als Estats Units que mostren que la incertesa té també el seu encant.

Es va fer creure a unes estudiants que estaven participant a un grup de cites al Facebook. Se les va invitar a triar entre homes a qui agradaven o d’altres que no havien mostrat preferències clares per a elles.  Doncs bé, la meitat de les estudiants van preferir provar entre els homes indecisos.

Voldrà dir que mantenir el misteri sobre els propis sentiments resulta ser una arma de seducció masculina?

“El que depèn de nosaltres, la voluntat, depèn de mil coses que no depenen d’ella.” (Comte-Sponville)

Condensada, tota una exposició sobre la llibertat.

La  mateixa saviesa no depèn de nosaltres: la salut la condiciona i tenir-ne no sempre està a les nostres mans. Ni l’estoïcisme pot fer res contra l’esquizofrènia o l’Alzheimer. Justament, perquè la saviesa se’ns escapa, ens aboquem a la filosofia, oi?

  Una multa

contra tots: 

en solidaritat

amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill. 

Innat o adquirit?

Per als psicoanalistes que segueixen a Freud no naixem pas amb l’inconscient. Es comença a formar, això sí, ben aviat, tan bon punt el nostre cervell reté empremtes mnèsiques, de memòria. La formació més consistent es realitza amb l’aparició del llenguatge. En un primer moment l’agressivitat lligada a les experiències frustrants de tipus oral forneix el material principal. El gruix, però, el formaran  les frustracions que s’originen per la repressió dels incestuosos desitjos edípics. Hi hem de renunciar per créixer. Per això per a alguns els resulta difícil accedir a una vida amorosa satisfactòria: no han acabat de desprendre’s del tot dels seus primers amors per la mamà o el papà. I no en són conscients i creuen haver passat a altres coses al llarg dels anys. Però no és pas així perquè “l’inconscient ignora el temps i la lògica”, ens diu Freud.

Desconegut i, per tant, torbador. Inquietant, l’inconscient atreu la nostra curiositat. Què hi fa aquest hoste imposat? Com ens influència? Com és que se’l qüestiona periòdicament? Qui és aquest altre que viu en nosaltres? Avui dia la idea d’un inconscient ja no sorprèn ningú. Si perdem les claus de casa dos dies seguits, pensem: “És un acte fallit”, un missatge de l’inconscient. “A tu què et sembla?, preguntem a un amic, aquest somni vol dir que inconscientment jo mateix faré fracassar l’entrevista de feina? ”.

Ara bé, cal preguntar-se si sabem exactament de què parlem quan ens referim a aquesta entitat que anomenem inconscient? Ens inclinem  a pensar-la com un déu obscur que busca tornar-nos infeliços o maldestres. O, al revés, com una divinitat que podem atreure per rebre’n gràcies i beneficis. Li arribem a atribuir una voluntat capaç d’orientar la nostra vida des d’un amagatall intern. Com si d’una persona es tractés.

El poder corromp, veritat o mentida? Bona pregunta. Interessant pregunta avui dia quan els polítics estan desprestigiats i el seu sou crida a l’escàndol. Atractiva pregunta quan l’adrecem a un dels més prestigiosos polítics del nostre país, el senyor Jordi Pujol. Perquè del president sempre podem esperar-ne una resposta intel.ligent i honesta, tot i sentir-s’hi implicat.

No ens decepciona pas el senyor Pujol. D’entrada no esquiva sinó que encara directament la resposta, que, a més, enriqueix amb  alguns matisos. “Que el poder corromp – o, almenys, que pot corrompre o que fàcilment corromp-  això és veritat”.

El senyor Pujol entén perfectament per què és a ell que li adrecen la pregunta. Per això afegeix: “De mi no em faci parlar; només li diria que he intentat de lluitar contra aquesta tendència i m’agradaria pensar que ho he aconseguit...” La noblesa i la humilitat li fan acabar la frase donant la veu i el judici a qui correspon: “... però ja no és cosa meva de dir-ho. I li diré una altra cosa: ningú, i jo tampoc, esclar, pot refiar-se només d’ell. ”Per acabar amb el corol·lari polític: “ I per això les societats evolucionades creen contrapoders, estableixen límits al poder”. Rodó.

El Toni té 23 anys. La seva mare explica que mai els ha donat cap problema, però que no té amics. Des que era petit preferia jugar sol. Per a la mare, es tracta d’un nen introvertit, una explicació, aquesta, que la deixa prou tranquil.la. Però en un moment de la conversa la seva cara mostra un punt depreocupació i em pregunta si és normal aquesta “soledat” del noi. Abans, havia deixat anar que la filla li retreu que sempre ha sobreprotegit el seu germà, el Toni.

“D’entrada, li he d’assenyalar una contradicció en el seu relat. Per una banda, li neguiteja que el seu fill vagi sempre sol, però, per l'altra, troba, i així m’ho ha indicat, que ser diferent dels altres no deixa de ser una cosa positiva, una“riquesa” m’ha dit exactament.