Per fi t’has acabat de decidir, però només que t’insinuen una altre possibilitat, ja tornes a dubtar de la teva elecció. Un altre cop al punt de partida. Indecisió crònica, sempre dolorosa. Reveladora d’una inseguretat interior superior a la del comú dels mortals.
Vés a saber si...
de petit et van assignar responsabilitats desproporcionades per l’edad.
En el país de Còrsega vivia una joveneta amb la seva àvia. Era tan
gràcil i bonica que el dia del seu naixement, tres captaires esgarrats es trobaren
miraculosament curats. En inclinar-se sobre el bressol, un geperut hi perdé el gep,
un cec hi retrobà la vista, i meravellat, un mut es posà a xerrotejar més alegre
que unes pasqües. Com
si dels tres reis d’Orient es tractés, el geperut augurà, aleshores, que la petitona
esdevindria més viva que l’aigua clara; el cec que seria més bella que el dia,
i el mut predigué que el dia que un home trasbalsés el seu cor, la joveneta
perdria momentàniament la veu i la reprendria tan bon punt el seu estimat
formulés per a ella paraules encantadores.
Amanyagada i afalagada per la seva àvia, que li posà el nom de Lesta, la petita créixé talment havien previst els captaires. Així és com un matí que ella regava l’alfàbrega de la seva finestra, el fill del rei passà per davant i impressionat de tanta gràcia, li llançà:
- Bon dia, Senyoreta Sense Ànsia! Bonghjornu Madamigella Spenserada!
B – No et decideixes perquè et costa afirmar-te, per manca d’assertivitat.
Ets, potser, dels que tot i tenir clar el seu desig, estan sempre disposats a anteposar el dels altres? Per por a desencadenar algun conflicte? Per por a ser jutjat malament o a ser exclòs? És que et sents incapaç de superar els obstacles?
Sembles mancat de confiança en tu mateix. Les relacions amb qui ostenta autoritat són problemàtiques: sents que abusen de tu, però penses que si fas valdre't, les coses es torceran cap a pitjor. Et manca assertivitat.
Què ens fa por a l’hora d’escollir? La por de prendre riscos, la por de renunciar, la por a no ser capaços de reeixir, la por a la reacció dels altres... Tot de frens interiors que ens impedeixen prendre decisions, i per tant desplegar-nos. Examinem aquests frens, detallem els mals passos que ens fan donar, regressem a la infància per esclarir-ne els orígens i exercitem-nos a prendre decisions.
A - No et decideixes perquè et costa acceptar la frustració.
¿Ets dels qui la perspectiva de privar-se de certes coses els impedeix decidir-se? ¿T’oprimeix pensar en aquelles altres alternatives que definitivament descartes?
Temps era temps això era a l’Índia. Tot i que podria ser qualsevol altre lloc del món. Era un home que estava de pas i descansava a la fresca d’un arbre. Hi estava deixant vagar el seu pensament quan veié acostar-se una joveneta amb el càntir d’aigua al cap. Es van veure, es van mirar i es van agradar. Després es van conèixer i es va celebrar el seu casament. I com de costum, la parella va anar a viure al poble de l’espòs.
Passava, però, que la noia tenia ungermàque, al cap d’un temps, la va venir a visitar i li va dir:
- Estimada germana, aviat farà un any que et vas instal.lar aquí amb el teu espòs. El nostre pare, la nostra mare i jo mateix llanguim d’enyorança per tu. Casa nostra només està a un dia de camí. Perquè no ens véns a visitar?
Llaudal |
país |
divendres, 29 de gener de 2010 | 07:00h
Ho he sentit dir. Diuen que la setmana que ve anirem gratis al cine. Diuen que la gent hi entrarà sense pagar. Diuen que millor en grups de més de set persones. Diuen que no passaran per taquilla: tots a dintre i com si res. Mira, ho he sentit dir.
Els encarregats no podran pas abandonar el seu lloc de control per perseguir-los: s’hi colaria més gent, aleshores. És el que diuen. A més, davant d’un grup decidit no s’hi oposaran pas; aquests nois de la porta són estudiants no pas policies, ni volen problemes. És el que diuen.
Les persones també estem en crisi. Més que no pas la societat. Des de les petites decisions quotidianes a les grans resolucions que creiem que poden capgirar-ho tot, la nostra vida és una successió d’eleccions. Fins al punt que a vegades, negats pel cúmul de possibilitats, no acabem de veure què és bo o dolent per nosaltres. Petits o grans moments de crisi.
Llet o soja? Vegetals o carn? Paks de dos o de quatre? Escola privada o pública? Pots de plàstic o de vidre? Aguantar per sempre les actituds de la parella o bon vent? Tallar en rodó una conducta adolescent o ser tolerant? Em poso pel meu compte o segueixo treballant per a un altre? Ens aniria bé tenir un altre fill? ... Bé, i avui quin jersei finalment em poso, caram?
Ens passem la vida sencera prenent decisions. Condemnats com estem a ser lliures! Ho deia Sartre. Una inflació de llibertat que ens engoleixi ens sumeix, a vegades, en una boira de referents difuminats. Eric Fromm dedica un llibre sencer a fer-nos adonar que la tan cobejada llibertat, de fet, ens fa por. La llibertat esdevé dolorosa; una dolorosa obligació.
Avui us explicaré un conte. Un conte per a grans. Els contes ens ajuden a ser nosaltres mateixos, són biosòfics.
A Occident hem considerat que els contes pertanyien a la literatura infantil. Malgrat que a casa nostra Rodoreda,Pere Calders i altres ens han ensenyat que el gènere té també destinataris adults. (Altres autors han trobat més adient aplicar el mot “narracions” per a aquests relats, sobre tot si, tocats d’esperit burgès, perden el seu alè fantasiós. És el cas de Ruyra, Pla o Espriu)
Llaudal |
educació |
divendres, 22 de gener de 2010 | 10:12h
Els maltractaments de la germana de la Berta van acabar. En part per la intervenció dels interessats i en part per unes circumstàncies que hi van ajudar. Aquest va ser el desenllaç de la història.
Potser que diguem el nom de la petita. La germana de la Berta es deia Natàlia i tres anys més tard va començar Primària a la nostra escola. La conversa ambl’àvia va tenir un corol·lari obligat: com a psicòleg del centre li vaig fer avinent la conveniència que jo hi intervingués. Al cap de pocs dies vaig concertar una entrevista amb els pares.
Ha saltat a la conversa. No val la pena enviar ajuda a Haití i a altres països semblants perquè la major part d'aquesta no arriba als damnificats i es perd en les butxaques de les autoritats corruptes.
És veritat que es desvien molts de fons. Ens ho podem imaginar: si passa on hi ha més control democràtic què no deu passar en aquests llocs? Però l’alternativa, quina és? No enviar res i deixar a les víctimessense ni les engrunes que els arriben i permeten sobreviure? El ressentiment contra els que s’enriquiran amb una part dels nostres diners, és raó suficient per deixar morir de gana al conjunt de la població damnada?
Sí, es perd una bona part de les nostres ajudes, però aquesta seria una mala raó per estalviar-nos la nostra aportació solidària. Ei! Que no hi ha organitzacions solvents amb qui podem confiar prou? Jo he fet sempre les meves aportacions a Intermón, Medicus Mundi, Creu Roja, AI... I podria confiar també en altres.
No ens deixem endur per la por a ser burlats ni pel ressentiment. No ens deixem endur per raons paralitzants, per raons que neutralitzen qualsevol moviment de generositat. Són males raons.
A vegades els avis detecten una severitat excessiva dels seus fills envers els néts. No saben com reaccionar, constrets entre la por de ficar-se on no els toca i la necessitat de defensar els petits. També dubten: no saben si s'estan deixant endur per una extrema sensibilitat d’avis que els porta a avaluar erròniament els fets.
Així és com va anar. En acabat de presentar els informes psicotècnics dels alumnes se m'acosta una senyora.
- Sóc l’àvia de la Berta, els seus pares no han pogut venir. Li he de fer una pregunta. És per a la seva germana de només dos anys i mig. És un bitxo, però crec que els seus pares es passen castigant-la.
Inaudites paraules de José Ignacio Munilla, el nou bisbe de Donosti. Exemple d’ofuscació integrista: quan la religió esdevé ideologia i la ideologia recobreix el fanatisme. Ni la riuada de solidaritat dels “materialistes” a favor dels damnificats pot desviar el seu discurs obsessiu: que fora de la seva religió tot és dolent i, en canvi, tot el bé es troba dintre de la seva religió.
Els espanyols han erigit les “corridas” de toros en festa nacional. I el toro en símbol de la nació.
El símbol sintetitza els valors que una col.lectivitat creu compartir. Doncs bé, hi ha quelcom de contradictori i molt estrany en el símbol espanyol. Siguin quins siguin els valors que els espanyols projecten en el toro, resulta que ells mateixos el destinen al sacrifici.És un símbol col.lectiu que després maten i destrueixen. Espanya representa, en el seu símbol, la seva destrucció. Absurditat pura. Primer n’exalten la bravura i després celebren orgullosos la seva mort cruenta, mort perpetrada pels mateixos que l’ha creat com a símbol.
Quin desvergonyiment! El gat no s'aparta. Està prenent el sol majestàticament al mig de la vorera, just en la recta de la meva trajectòria. Prou veu que m’hi acosto, però ni s’immuta. M’obligarà a saltar per sobre o a desviar-me. Només quan estic a un pam, s’aparta. No fuig, tranquil.lament es fa a un costat. On són els vailets que l’emprenien a pedres amb el primer gat que trobaven? On paren els cotxes que veient de nit un conill enlluernat enmig de la carretera acceleraven per aconseguir empaitar-lo? On són els primitius costums que feien de la persecució i abús dels animals la nostra diversió? La memòria ens ha de fer retrocedir força en el temps.
Hi ha quatre etapes en la vida d’una persona. Aquella en que un creu en el Pare Noël,
aquella en que un ja no creu en el Pare Noël,
aquella en que un fa de Pare Noël
i finalment aquella en què un s’assembla cada cop més al Pare Noël.
