Espai de Dissidència

Piotr Kropotkin (1842-1921) és, sens dubte, una de les figures intel·lectuals de la cultura i la ciència europea del segle XIX. Geògraf, zoòleg, explorador, el sentit sobre la injustícia social el va convertir en un dels pensadors més crítics amb l’Estat i amb les formes de govern despòtics així com el capitalisme. Potser per això, perquè el seu és un discurs profundament moral, que inspirà una de les tendències més exitoses de l’anarquisme, el comunisme llibertari, no només el va condemnar a terribles persecucions en vida, sinó també explica el seu bandejament del cànon de la filosofia occidental.

El Centre d’Estudis Federica Montseny, un de tants espais heroics del nostre país on l’anarquisme tracta de sobreviure, i transmetre una herència antiga a les noves generacions, ha estat l’encarregat de publicar en paper (i pel que tinc entès, també en format electrònic) les memòries que va redactar el mateix Kropotkin cap a 1897, als cinquanta-cinc anys d’edat, amb una salut precària, i amb un reconeixement creixent entre el món acadèmic intel·lectual anglosaxó.

Efectivament, perquè, més enllà de la seva dimensió política o social, Kropotkin, d’una família noble i privilegiada, no va dubtar a renegar de la carrera militar destinada a les persones de la seva classe i esdevenir un científic de primer ordre, reconegut, prestigiat i treballador incansable. Malgrat que Kropotkin és conegut com a un dels pilars del moviment anarquista, en realitat era una figura complexa i polièdrica, capaç de discutir documentadament les interpretacions victorianes de Darwin, participar en els grans debats coetanis, i no deixar de treballar per a una societat més justa, posant fonaments científics en això que és tan racional –i alhora tan “subversiu”– com ara repartir el treball i la riquesa. Malgrat que Marx es vantava de “cientifisme”, els estudis, la documentació i les diverses experiències corroboraven precisament això, que el repartiment de la feina i el treball (calculava, via recerca estadística que, per a la tecnologia del segle XIX, dedicar quatre hores diàries a la producció, n’hi havia prou per tenir una vida universalment confortable) era el més viable i realista per acabar amb la irracionalitat i el caos que caracteritza el sistema social i econòmic vigent.

Són unes memòries extraordinàriament interessants, on es parla poc d’ideologia i política (només el darrer terç) i ens fa un interessant panorama de la vida d’una família noble de mitjans del segle XIX a la Rússia de la servitud. Les seves experiències com a infant orde (la seva mare molt quan és un infant), les relacions tenses amb el pare, l’amor pels seus germans, així com la vida en un regiment de patges del tsar, la vida a la cort dels Romanoff, o les exploracions que realitza per Sibèria, Manxúria o Finlàndia. Tot plegat, podria semblar un relat d’aventures del XIX, que exposa un interessant retaule de la Rússia del moment. Després ja vindrà el seu empresonament, la brutalitat i arbitrarietat d’un Estat corrupte i autocràtic (amb jutges i policies no massa diferents dels espanyols actuals), la seva fugida, i les peripècies del seu exili.

És, per això, una lectura altament recomanable, més enllà de la proximitat o distància amb les idees anarquistes. I un document de primer ordre per als historiadors del XIX.

Recordo, fa alguns anys, haver llegit una interessant biografia de Kropotkin “el príncep anarquista, atès que, efectivament era príncep”, de Paul Avrich. També he llegit Camps, tallers i fàbriques i l’imprescindible El suport mutu. Es tracta de llibres imprescindibles per comprendre el món i la filosofia contemporània. I la gent del Centre d’Estudis Llibertaris Federica Montseny, ens ho han fet recordar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!