Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Com succeeix en el cas de Luther King, de Gandhi o de tants altres, la mort de Mandela serveix més per confondre l’opinió pública que per informar sobre el seu veritable sentit. Si bé és cert que hem perdut a un polític excepcional, des del món oficial se’ns vol fer creure que Mandela fou el gran triomfador que féu caure el sistema d’Apartheid, fonamentat en una injusta, i alhora matussera, discriminació legal que permetia el supremacisme blanc a Sud-Àfrica. Tanmateix, contràriament al que s’ha dit avui i el que explicaran els llibres de text, Mandela fracassà. I ho féu estrepitosament.
El Madiva sabia que una societat dividida no tenia futur. I enfront de dos models hipotètics; la del manteniment del poder blanc a partir d’un sistema legal-repressiu; o la desordenada descolonització que al llarg dels seixanta acabà enfonsant les antigues colònies africanes, hi havia una possible sortida intel·ligent, la més aristotèlica de trobar la virtut en el punt mig. La del manteniment d’unes estructures estatals prou sòlides per evitar la dissolució interna en un estat amb tants grups culturals i ètnics enfrontats entre sí, amb un sistema democràtic real, fonamentat en la igualtat real de tota la ciutadania. Perquè, com es pot comprovar, allò que dóna solidesa a una nació no és l’homogeneïtat ètnica, sinó la igualtat entre tots i cadascun dels membres de la nació.
El seu somni era una Sudàfrica igualitària, en què les lleis no es dediquessin a recollir una igualtat genèrica de caràcter constitucional, sinó una igualtat real d’oportunitats. I això només era possible propiciant una política econòmica fonamentada a fer servir el verb matemàtic més intel·ligent en economia, incoactiu, regular i de la tercera conjugació: repartir. Fer una reforma agrària, bastir una política econòmica compensatòria per tantes generacions de discriminació, eradicar el suburbialisme i fonamentar la barreja ètnica i social a les noves ciutats, crear milions de llocs de treball en l’economia formal amb una remuneració justa, fer créixer la funció pública per integrar dins l’estat, a totes les diferents tribus a fi de dissoldre diferències i barrejar població. Establir un sistema impositiu que permetés equilibrar el nivell de riquesa, no entre blancs i negres, sinó entre pobres i rics.
Malgrat guanyar les eleccions. Malgrat que el Congrés Nacional Africà duia al seu programa electoral aquests punts, i que comptaven amb un gran suport nacional i internacional per tirar-ho endavant, arribaren el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, i les diverses màfies econòmiques, i en un moment de capitalisme triomfant post guerra freda, i el somni de Mandela s’esmicolà.
Avui trobem la paradoxa que ens trobem amb una Sudàfrica més desigual. I per tant, més violenta (molt més que en l’era de l’Apartheid), més dividida tribalment, més inhòspita, en què el 90 % dels sudafricans viuen pitjor, més insegurs, més fatigats (inclosos els blancs). Mandela, malauradament, ha fracassat. I no a causa dels barroers racistes blancs, sinó per la manera en què el capitalisme internacional avortà qualsevol intent d’organitzar el país africà més ric d’una manera més justa i democràtica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!