Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Article publicat recentment a Barret Picat
Dissabte passat vaig saber que era un malalt crònic. No fou cap doctor o infermera en cap hospital l’encarregat de comunicar la mala notícia. Com succeeix als polítics traïts, fou la ràdio l’encarregada d’informar-me, mentre arribava al quilòmetre deu de la meva sessió setmanal de running. Mentre suava a raig, la locutora llegia la notícia que la Consellera de Sanitat consideraria als fumadors com a malalts crònics, i que establiria, doncs, els protocols necessaris a fi que qualsevol de nosaltres poguéssim rebre els tractaments oportuns per allunyar-nos del mal camí.
Un quart d’hora després, mentre la dutxa anava eliminant les toxines, rumiava sobre la meva nova condició de malalt. Tret del cansament, no em trobava pitjor que el dia anterior, ni l’any anterior, ni la dècada anterior. I, com a malalt negligent, tractava d’examinar la meva consciència, car la meva relació amb el tabac tampoc no semblava res de l’altre món. De fet, com en altres aspectes de la meva vida, també en això no he estat precisament ortodox. Vaig començar tard, cap als vint-i-un anys, en plena bohèmia gracienca, quan en un pis d’estudiants, un conegut suec em va introduir en l’art de fumar en pipa. D’aleshores ençà, he variat poc el consum ni el costum, un paquet (50 gr.) al mes, entre tres i cinc pipes a la setmana, gairebé sempre associades a la butaca i la lectura, al silenci, o a tot estirar, a alguna peça de Johann Sebastian Bach. O també, com feia Faulkner amb la seva billiard, a passar la tarda davant la màquina d’escriure. O a l’evocació d’Smoke, aquella fantàstica pel•lícula de Wayne Wang, basada en narracions de Paul Auster, i un final agredolç en què Harvey Keytel perseguia un lladregot pels carrers de Brooklin al compàs d’una antològica cançó de Tom Waits.
Vaig començar amb Borkum Riff, i des del nou mil•lenni, vaig passar-me al Captain Black. Es pot considerar, doncs, com una acció íntima i individual, que m’ajuda a reflexionar, a aïllar-me, a entrar en la dinàmica introspectiva que tant molesta a les religions o als economistes. Tot i que no m’agraden massa les cigarretes, en alguna ocasió (per exemple, en congressos o reunions relativament importants), m’emporto alguns purets aromàtics brasilers, perquè sóc conscient de la importància que tenen els passadissos i les rotllanes a fora dels edificis a l’hora d’extreure informació rellevantso estar al corrent de les conspiracions en marxa. O a compartir confidències amb gent amb qui en circumstàncies normals, mantindria la distància de seguretat. És la part col•lectiva del tabac, una eina de socialització en què la complicitat esdevé una eina de comunicació irremplaçable, i més en una època de castradora correcció política.
De fet, en una època postmoderna en què les collonades tangencials han substituït als grans principis polítics o morals, la persecució als fumadors pren la clàssica fórmula del boc expiatori. Vivim envoltats d’insatisfacció, en una conjuntura històrica amb perspectives inquietants i depriments. La inseguretat s’ha apropiat de les nostres existències. La precarietat és un dels santíssims sagraments de la nova economia. En aquestes circumstàncies, s’imposa canalitzar en algú i quelcom fràgil i sense defensa, la ira irracional acumulada. El fum, i el fumador , representen una temptació a la qual és difícil resistir-se. Passem a representar el nou mal i els nous apestats. Milers d’estudis científics ho corroboren. Els partits que abans defensaven els drets dels treballadors o bastien habitatges públics, avui descarreguen els mitjans i el BOE contra els qui són sorpresos amb una cigarreta als llavis. Aquells que sostenien grans idees, avui practiquen la nova religió de vetllar per tots aquells que, voluntàriament, trien un estil de vida que fonamentalment perjudica a sí mateixos.
Vaig conèixer fa anys a la Marina Geli, la persona que m’acaba de diagnosticar la malaltia crònica del tabaquisme. Acabava de sortir d’una trobada no massa cordial amb la direcció de l’escola on jo treballava i ella portava les seves filles. Va pressionar l’associació de pares per tal de suprimir la jornada intensiva que feien les criatures a finals de juny. Se’n va sortir amb la seva. Aquell any fou el més calorós de la dècada, milers d’avis francesos van morir de malalties respiratòries, i bona part dels alumnes suaven com a truges en aquell feixuc mes de juny. Després vaig saber, que com a metgessa no era precisament apreciada pels seus companys. Era una persona fanàticament treballadora, que potser es muntava una jornada de seixanta hores setmanals. Fins aquí, res a objectar, car considero que tothom té dret a suïcidar-se com vulgui, fins i tot a càmera lenta. El problema era que no entenia que la gent del seu voltant pogués tenir vida privada, així que no respectava precisament a aquella mare que es quedava amb el seu fill quan tenia febre, o a d’altres que preferien passar el cap de setmana en família en comptes de deixar-se l’ànima a l’hospital. Bé, d’això, la psiquiatria britànica en diuen workalcoholic, i cregueu-me, és una malaltia que, si bé té cura, resulta també terriblement perjudicial per a les persones que envolten el malalt. I si no, preguntin a aquells nens de p-3 que van patir un risc sever de deshidratació i col•lapse respiratori…. i això sense cap cigarreta a la vora!
No reproduiré els mediocres relats, discursos i argumentacions dels qui empenyen els fumadors vers la clandestinitat. No els penso rebatre. Certament, el tabac és perjudicial per a la salut, i sempre he estat partidari de respectar l’aire d’aquells que no volen compartir el fum. Tanmateix, l’excés de treball, l’explotació laboral, la precarietat causa danys més severs i profunds entre la gent . I ningú no parla de prohibir el treball temporal, de reduir la jornada o de repartir equitativament els guanys del capitalisme. De fet, les estadístiques, i això en Vicenç Navarro no para de repetir-lo, assenyalen que la pobresa autòctona mata tant com el tabaquisme (les classes baixes tenen una esperança de vida deu anys inferior a les classes altes), i no veig que els nostres polítics facin un gran esforç per erradicar-la. Ni tan sols són capaços d’establir impostos elevats a la riquesa, com efectivament ho fan (al meu entendre, de manera justa) sobre el tabac.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No em sembla malament que us ofereixen des de l’administració la possibilitat de desintoxicar-vos. Si no ho voleu fer, no ho feu, només faltaria!! Però hi ha un considerable nombre de fumadors i fumadores que desitgen netejar-se d’aquesta toxicitat i no só capaços. N’hi d’altres que la seva incapacitat les fa ostentosos de la seva dependència. Comptat i debatut, com pagueu els impostos crec que teniu dret a un suport en el procés de seintoxicació.