Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Comentari del número 10
de la revista Eines per a l’Esquerra
Nacional, tardor 2009, 164 pp.
Farà un parell d’anys que
els editors de la revista Eines per l’Esquerra Nacional, editada per la
Fundació Josep Irla, em van demanar un article sobre la construcció del mite
fundacional de la Transició. En diversos correus amb l’Arnau Albert,
coordinador editorial, vaig poder comprovar la serietat d’aquesta publicació
periòdica, amb clara voluntat d’esdevenir un veritable laboratori d’idees que,
implícitament hauria d’ajudar a la reflexió política dins de l’esquerra
nacionalista del país. Tanmateix, fou a la presentació a la qual vaig ser
convidat, el juliol de 2008, quan vaig poder comprovar l’ambició intel·lectual
dels responsables tant de la Fundació i la revista, com de la desena de
col·laboradors del número 5. Com a qualificatiu, hauria de recòrrer al vell
eslogan que uns publicistes van crear per vendre el Renault Clio: JASP (Jóvenes, aunque sobradamente preparados).
Joves intel·lectuals, alguns professors universitaris, altres becaris de
trenta-poc, amb el cap ben moblat i facilitat per expressar de manera simple
pensament complex.
Els editors, des d’aleshores,
han tingut la gentilesa d’enviar-me altres números de la revista, i tot i que
no em sol sobrar massa temps per llegir, he de dir que alguns dels articles
publicats m’han fet pensar molt, he après força coses, i en alguns casos ha
servit per absorvir alguna influència. Bé, això és tot el que es pot demanar a
una revista de pensament, no és així?
Aquests darrers dies, i
després de llegir-me la majoria dels articles del darrer número he meditat
sobre l’originalitat del pensament polític català. Malgrat que la política i
els polítics són criticables (i jo sóc dels primers a censurar-los) hem d’admetre
que tant en l’esquerra com en la dreta nacionalistes catalana existeix un consistent
pluralisme ideològic i una absència d’apriorismes que fan, per exemple, que des
d’ERC fins a CiU sigui difícil detectar dogmatismes. Això no és cap novetat,
les ideologies que més han arrelat al país al segle anterior han estat l’anarquisme,
el republicanisme i les versions heterodoxes del comunisme (a banda d’una mena
de carlisme-pairalisme), que tenen en comú una gran ductilitat programàtica i
una cosmovisió flexible sobre la realitat. Tot plegat, ha generat i genera
idees fresques (capaces per exemple d’iniciatives com les dels referèndums independentistes
o l’Assemblea de Catalunya) no exemptes de contradiccions.
El número 10 d’Eines resumeix força aquesta darrera
afirmació. El monogràfic “L’esquerra davant el mirall” hauria de descriure la
situació jacent en el divan del psicoanalista a una esquerra que viu una crisi
de personalitat, una autèntica depressió col·lectiva que l’impedeix pensar amb
claredat i actuar en conseqüència. En certa mesura, el volum, amb veus sovint
poc compatibles entre sí, analitza el desconcert de les esquerres entre la
desorientació i la temptació de deixar-se arrossegar vers el costat fosc de la
força neoliberal. És a dir, a comprendre les raons que han portat a molts
votants a abstenir-se, a molts militants a recloure’s en la impotència, i a
molts polítics professionals a lliurar-se, captius i desarmats, a un enemic
superior que imposa una llibertat restrictiva per damunt de l’antiga aspiració
igualitarista, i que han de pagar el preu de dissoldre els llaços de
fraternitat social per obeir el déu del creixement econòmic. En certa mesura, i
com a nota comú en el conjunt d’intervencions, es denuncia aquesta acceptació d’inferioritat
ideològica davant la supèrbia de mitjans (especialment mediàtics i econòmics) d’un
neoliberalisme rampant i autodestructiu. De fet, en l’actualitat, vivim en la
paradoxa que, al vell continent europeu, mentre el neoliberalisme ja assolà el
camp de la dreta (la democràcia cristiana mostra un silenci pecador contra la
immoralitat del capitalisme desenfrenat), Angela Merkel sembla l’única amb una
certa capacitat per resistir les embestides dels seus aliats governamentals,
molt més que els socialdemòcrates europeus. Deu ser la influència del seu pare,
pastor luterà, que encara pensa en termes morals.
Entrant en matèria, un
article previ de Klaus-Jürgen Nagel, professor de ciència política a la UPF
desmenteix el federalisme a Espanya, i la impossibilitat que mai s’arribi a
implantar a l’estat per l’obstinada incapacitat hispànica de reconèixer les
nacions com a subjectes de dret col·lectiu, com a entitats diferenciades. De
fet, l’article és un exercici de realisme davant les temptacions federalistes d’alguns
polítics catalans, car sense reconeixement i respecte mutu, la relació federal
a Espanya, fonamentada en el sotmetiment de l’Espanya no castellana, fou
impossible en el passat, ho és en el present, i, amb tota probabilitat, per la
llei de la longue durée braudeliana,
es mantindrà així si en el futur no es planten fronteres polítiques al Cinca.
El segon article “Abstenció a Catalunya: una qüestió de marc cognitiu”, de
Xavier Fernández i Jaume López, es tracta d’un treball sociològic, de caràcter
tècnic sobre l’abstenció diferencial, on plantegen la hipòtesi que es tracta
del marc cultural de referència el que marca la participació electoral.
Simplificant molt, qui es considera més català que espanyol, amb major
preocupació política, sol participar en major grau que aquell que es considera
més espanyol que català.
Posteriorment, entrem en
el moll del monogràfic. El primer article sobre aquesta qüestió “L’esquerra d’avui:
de la ideologia al compromís amb la realitat”, de Francesc Codina es mostra
crític amb l’esquerra “clàssica”, vinculada, a parer seu, als principis del
socialisme i de la idea d’igualtat. Des d’un punt de vista personal, diríem que
les idees d’aquest professor de la Universitat de Vic, mostrarien la tendència
d’alguns sectors de l’esquerra a renunciar a les seves essències i a
lliurar-se, mans enlaire, al capitalisme pur i dur, que tracta de vestir-se amb
un llenguatge políticament correcte de l’estil “equitat i excel·lència”,
cultura de l’esforç, retre comptes,… Més que capitalisme amb rostre humà,
desigualitarisme amb molta barra.
Precisament el següent
article “Com sortirà l’esquerra europea de la crisi”, d’Ernst Hillebrand,
atribueix la crisi de l’esquerra a aquesta facilitat que moltes organitzacions
polítiques han tingut d’enterrar els seus principis ètics per adaptar-los a la
lògica d’un benefici repartit de manera molt injusta. Si una ideologia traeix
els seus principis i a aquells sectors socials que els sostenien, quina
confiança pot restar? Repensar la socialdemocràcia, quan aquesta no ha deixat
de pervertir les idees amb la seva acció, no sembla un exercici amb gaire
futur. La intervenció és clara i crítica. I a parer meu, representa una anàlisi
clarivident que hauria d’alertar els polítics sobre els perills de prostituir
les idees enfront a un presumpte realisme força irreal. Hi ha altres reflexions
interessants d’aquest intel·lectual alemany, com ara el paper de la immigració
com a involuntari agent destructor del concepte de solidaritat de classe, un
paper exercit tradicionalment per la població afroamericana als Estats Units, i
que provoca, per exemple, les resistències per aconseguir un sistema de
seguretat social obligatori i universal. L’odi racial profund apareix en la
superfície d’un llenguatge políticament correcte vers la incorrecció política.
Crítiques al paper de l’esquerra
en aquests darrers anys també se’n troben a la intervenció del periodista Antoni
Papell “Crisi i socialdemocràcia”. L’exemple de la tercera via (una via morta
com jo mateix escrivia el 1998) del laborisme, o l’opció desreguladora dels
socialistes espanyols, amb ministres d’economia fidels a l’aristocràcia
financera franquista, han portat a la fallida ideològica i moral a la
socialdemocràcia europea. Tanmateix, després de la implacable crítica, molt
seriosa, queda llastrada per una certa ingenuïtat en l’apartat dels remeis;
flexiseguretat danesa, el republicanisme tou de Philip Pettit,… A més, acata
també la idea que l’estat del benestar era excessiu. Vejam! Si tolerem que la família
del cap de l’estat pugui viure (molt bé) sense treballar, o que les famílies de
les principals fortunes del país gaudeixin d’un gran benestar sense que hagin
de contribuir amb el seu esforç personal a la col·lectivitat, és lícit
aleshores, criticar a algú sense estudis, condemnat a la precarietat i la
pobresa, a viure de la beneficiència social?
L’article de la sociòloga
Emma Gómez; “l’esquerra davant l’abisme: reflexionant la globalització” fa una
anàlisi de com el fenomen de la globalització ha desconcertat l’esquerra perquè
ha acabat per qüestionar els seus esquemes i evidenciar les seves febleses.
El polític suec Juan
Carlos Cebrián, a “el dilema del socialisme europeu i el ressorgiment de la
socialdemocràcia als països nòrdics” fa un seguiment i anàlisi, força
interessant” de política comparada sobre la diferent actuació de la socialdemocràcia
escandinava, on d’una banda explica tècnicament el que literàriament denunciava
Stieg Larsson a la seva trilogia Millenium (de nou la traïció als principis,
més la passió per la desigualtat i la cobdícia que regna al cor de les tenebres
humanes), així com les innovacions daneses (flexiseguretat) que han atret als
nacionalistes catalans a esquerra i dreta. També ens ha il·lustrat del que
passa quan un estat fonamentat en l’esperit comunitari i solidari com Islàndia
es deixa arrossegar per les forces tèrboles del capitalisme.
Finalment, i pel que fa a
la qüestió, hi ha una conversa intel·ligent a tres bandes entre Josep Ramoneda,
Joan Manuel Tresserras i Arnau Albert, on, des del realisme polític, es lamenta
la feblesa de les bones intencions respecte als veritables poders fàctics del
capital i les finances. És la típica conversa sincera i en profunditat que
revela la dimensió humana i intel·lectual d’alguns polítics (Tresserras em va
impressionar). Tanmateix, em deixa un agre sabor quan veig confirmada la meva
concepció sobre la impotència dels polítics respectes dels amos del món i del
país. N’hi ha per escriure uns quants Milleniums.
Altres articles sobre
finances ètiques, o sobre la situació xilena (exemple clar de com els amos del
país impedeixen polítiques progressistes, tret que es provoqui una ruptura a la
veneçolana) completen aquesta geografia dessoladora per on han de transitar les
esquerres.
Finalment, volia destacar
l’article fantàstic del meu col·lega Giovanni C. Cattini sobre la construcció
del revisionisme històric a Espanya (fonamentalment, el fenomen Pío Moa i la
capacitat de plagiar els propagandistes franquistes i embolicar-los amb una
capa de modernitat). M’ha agradat molt perquè completa molt la meva visió sobre
com, a partir dels anys noranta, s’esgota el mite fundacional de la Transició,
i mentre a Catalunya s’opta per una visió del passat crítica respecte al passat
immediat, a Espanya es metabolitza la democràcia com a una por al futur per la
idea que la secessió és l’única alternativa viable, almenys, per al Principat.
I com la por a aquesta secessió es sublima com una defensa de l’autoritarisme i
el franquisme.
Després de la lectura d’aquest
darrer volum, i malgrat que el to no és precisament alegre, no hi faig un
balanç pessimista. El realisme de bona part de les intervencions, l’anàlisi
clarivident sempre incita a pensar. I un bon pensament possibilita una bona
acció.
Cal felicitar a la gent
de la Fundació i a l’equip d’una revista que comença a ser un referent europeu
pel que fa a pensament polític.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
la igualtat és anti-humà ja que le gent és alta o baixa o bona amb les
lletres o amb els números, amb l’art o la ciència no som iguals
la igualtat és produeix amb les formigues no amb les persones i voler
l’igualitarisme fins les últimes conseqüències acaba amb la dictadura
del proletariat i l’estat fins i tot a la sopa regulant quants pets et
pots tirar al dia per no ser menys igual que el veí.
O defensant que les dones vagin en burka pq les fa més igual.
jo entenc que si un és funcionari defensi la seva feina i per tant
l’estat com més millor, això és el mateix que si un té un estanc
defensi el tabac encara que sàpiga sigui dolent o si treballes a la
estrella damm que vulguis com més alcohòlics millor, que si
vens/administres i fomentes la loto 6/49, la once o les travesses els
ludopetes t’importin un rave o que el teu país sigui ric en
hidrocarburs els vulguis vendre com venezuela encara que després vagis
a copenhague a fer l’hipòcrita volen donar lliçons als altres que no en
venem de petroli.
en tot cas del que es tracta es ser igual amb drets com votar per
exemple o davant la justícia o en alguns mínims com dret a la
escolarització encara que siguis pobre, això no vol dir que tingui que
ser pública la escola o estatal, senzillament que ha de ser gratuïta
(que pagaran els altres s’enten pq en la vida no hi ha rés gratuït,
potser l’aire i para de comptar)
si tu prioritzes la igualtat acabes amb el marxisme i un país tipus
corea del nord on la primera desigualtat comença entre la bona vida
dels que manen i els seus súbdits, la igualtat en la misèria és igual
de igual que la igualtat en la opulència.
si prioritzes llibertat acabes amb un país com corea del sud o el japó.
és evident que menys 4 sonats preferiria ser un pobre lliure a corea
del sud amb possibilitats de millorar si hi poses de la teva part que
un pobre esclau a corea del nord per sempre.
PS:
jo ho sento, tinc incontinència verbal i m’agraden els reptes intel.lectuals sinó vols comentaris desactiva’ls i pasarà de ser un bloc a un web normal 1.0.