Les arbitràries i absurdes sancions, amb clara voluntat repressora, contra tres directors d’instituts menorquins; les amenaces contra els possibles participants al tram al sud de La Sènia de la Via Catalana; l’espionatge contra la família Pujol per part de l’estat profund, posa de manifest que el govern espanyol, el Partido Popular, està perdent el control de la situació.
Ja he explicat en més d’una ocasió que els principals desafiaments a l’ordre secular del vell imperi hispànic prové de les perifèries. Constituït el PP com a guardià de les essències pàtries (i el partit dels “señoritos), i refet el PSOE com a mantenidor de l’ordre autoritari (i el partit dels majordoms dels grans potentats), el qüestionament principal a l'”atado y bien atado” provenia de bascos, catalans i de sindicalistes poc controlats com el SAT, moviments llibertaris diversos o grups dissidents de caràcter nacional i social. Prou sòlids per consolidar alternatives, encara que no prou forts per fer front al pes totalitari de l’aristocràcia financero-administrativa dominant almenys des d’Isabel La Catòlica. Ara, la ruptura catalana ha deixat en evidència les seves misèries. El seu nerviosisme els empeny vers errors infantils (Gibraltar, Wert, les polítiques contra la llengua,…)
Poden continuar guanyant eleccions. Conserven encara la capacitat d’enverinar l’opinió pública. Tanmateix, comencen a ésser conscients que Catalunya se’ls escapa. És, potser per això, que ataquen amb una suïcida ràbia a valencians i illencs, tot impulsant a uns ciutadans, la majoria dels quals despolititzats, a pensar que la idea dels Països Catalans no és tan lletja com la pinten.
Certament, tot el conjunt de mesures repressives (i la duresa creixent amb què es persegueix la dissidència social) és el símptoma que estan perdent la guerra. Que, com Hitler al seu búnquer berlinès juga amb divisions fictícies en un tauler irreal. Que la pròpia societat, atiada pels escàndols, la devaluació de les institucions (TC, corona, parlament,…) la fanàtica deriva autoritària (banalització del franquisme i el nazisme a càrrec de representants polítics), la humiliació (amagada) de la troika, sembla ja fatigada, no de la classe política, sinó del propi país.
De fet, el terrible error fou no trencar amb el franquisme. No inhabilitar els grups socials que sortiren beneficiades de l’holocaust espanyol. No neutralitzar l’absurd i irracional nacionalisme supremacista que encara domina el país. No pogué ser perquè a l’Espanya mesetària, la dissidència jau en fossars anònims que el govern impedeix obrir. La independència, doncs, és l’única possibilitat realista de ruptura amb la casta extractiva, l’Espanya negra que fa segles hauria d’estar enterrada. I sospito que valencians i illencs que s’havien cregut els contes aquells de pancatalanistes amb cua i banyes, comencen a replantejar-se moltes coses.
Com aquell imperi on deien que no es posava mai el Sol
i diuen que encara és menys del que és ara oficial
A resultes del gran invent castellà
apoderar-se del concepte de la hispania romana
fruÏt de un altre imperi encara més vell que el de Napoleó
Doncs amb els Països Castellans
pot ser tanmateix no haveren arribat
més enllà de la punta del seu propi nas.
Però amb Països Catalans o sense
hi ha una qüestió certa
“Hi haura un moment que ja no podrem més,
llavors ho podem tot”
Vicent Andrés Estellés.