Espai de Dissidència

Enceto avui un conjunt de reflexions sobre els reptes i dificultats a què ens podem enfrontar arran de la independència. Veig que aquest és un debat que, ja reclamat per qui sostcriu aquest bloc fa temps, comença a tenir una certa presència, i convé que es faci.
El primer apunt que voldria posar damunt la taula és una qüestió més important de la que sembla, i que me la va suggerir, arran d’un diàleg, l’Aleix Cardona (L’Aleix de Ca la Toca), el blogaire i activista considerava que el Principat hauria d’estar preparat per negar-se a constituir-se com a estat sobirà sense el conjunt dels Països Catalans. Una declaració similar la vaig sentir també de boca d’un membre d’Amaiur respecte a Euskal Herria.
Tot i que el raonament de Cardona és assenyat i té una profunditat més enllà de l’eslogan, resulta improbable que la majoria de “principatins” hi estiguessin d’acord. Les circumstàncies polítiques vigents permeten contemplar la secessió de la Catalunya administrativa en un termini raonable, i fóra difícil convèncer els diversos activistes d’esperar a una situació més propícia que, ara per ara, especialment respecte al País Valencià, com a mínim, resulta incerta.

Ara bé, la provoació (en el bon sentit de la paraula) de Cardona, obliga a buscar solucions intel·ligents i agosarades. A partir de l’experiència històrica del nostre país, no és improbable suggerir una estructura política flexible, que permeti una ampliació territorial “a terminis”. En termes de dret constitucional, el millor és que assolim una fórmula confederativa.
La confederació té un precedent europeu molt interessant de “independència a terminis”, amb capacitat de conjugar una heterogeneïtat que, en el cas dels Països Catalans és òbvia. Es tracta de Suïssa. La Confederació Helvètica té en comú el fet de tenir pocs recursos naturals i estar envoltat de grans i agressius estats i imperis, i que aplega la suma de diversos cantons l’interès primordial dels quals era lliurar-se de la pressió imperial. Cantons amb una gairebé plena sobirania interna, heterogeneïtat i voluntat de constituir una nació des de la diversitat.
En segon lloc, la confederació forma part de la tradició política catalana. Al cap i a la fi, la “Confederació catalano-aragonesa”, era això, territoris  formalment independents i alhora units nominalment per un rei o comte rei, de manera que parlem d’una pràctica políca gens aliena a la tradició.
En tercer lloc, i en la hipòtesi d’un Principat sobirà, caldria aplicar-se l’estructura com a exhibició del que hauria de marcar la “independència a terminis”. Així, considero que la Catalunya actual podria declarar-se com a “Cantó” o “estat”, i atorgar idèntica consideració a La Vall d’Aran, amb sobirania plena per decidir com vol organitzar-se. De la mateixa manera, i atesa la singularitat de la capital, (i entenent que aquesta afirmació seria polèmica), Barcelona convindria que tingués un estatut de “ciutat lliure”, específica, atesa també la seva tradició històrica. Davant iniciatives com aquestes, valencians, illencs, catalans sota la sobirania francesa i italiana podrien veure en una entitat “estil suís” un senyal inequívoc del respecte total a les seves característiques, singularitats i contradiccions, sense l’ombra de sospita d’una hegemonia principatina.
De fet, una Suïssa mediterrània sempre representa una proposició més suggerent que la imitació dels estats postimperials de referència