A diferència de les darreres eleccions, l’educació ha desaparegut de la campanya. Cap partit no exhibeix píndoles miracle, ni dibuixa grans projectes, ni sostè grans postulats, ni promet canvis meravellosos. Uns genèrics “combatre el fracàs escolar” amb escasses concrecions, un “teòric” increment de recursos, i unes artificioses polèmiques lingüístiques per part d’aquells que enyoren temps pitjors.
Tinc dues hipòtesis per explicar aquesta notable absència. La primera, la constatació que no existeixen solucions simples per a problemes complexos en una deriva vers la immersió en el realisme. La segona, la sospita que els polítics intensificaran el desmantellament de l’escola pública des de dramàtiques retallades a fi de destinar els recursos estalviats als ferraris del rics. En el primer cas, els darrers set anys; amb pactes nacionals contra l’educació, lleis de mala educació de catalunya, supressió dels nocturns i batxillerats, i crucifixió de la primària amb una sisena hora absurda, aquelles solucions simples han generat gran desafecció entre el professorat i escepticisme entre la comunitat educativa. No existeixen receptes màgiques per millorar l’educació, més enllà de la tasca artesanal i silenciosa, que requereix temps i tranquil·litat entre els docents. D’altra banda…
l’amargant despertar de la societat espanyola, que al llarg de l’edat del totxo actuava com a una comunitat de nous rics que consideraven intolerable uns nivells educatius que, en el fons responien al que correspon a un estat mitjanament desenvolupat i una economia de baixa qualitat. No es passa ràpidament, en mig segle, de l’analfabetisme funcional a l’excel·lència, sense unes ràtios i un esperit comunitari finlandès.
I, és clar, tenint en compte aquest amargant despertar, les possibilitats que calgui treure recursos de l’educació per injectar-los a una banca que actua com una vulgar Gomorra, tampoc impliquen grans esperances.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Segons una dita per educar es necessita a tota la tribu.