Espai de Dissidència

Avui 14 d’abril a les 20:15, a l’Ajuntament de Figueres, m’han convidat a fer una conferència sobre la proclamació de la República Catalana en el context de la celebració dels actes de commemoració del 80 aniversari.

Ofereixo un breu fragment;

Tanmateix, la “República espanyola” de Companys, va durar pocs minuts. Francesc Macià ja feia temps que tenia la seva república catalana al cap, i la intervenció espontània de Companys va precipitar el seu gest. A l’altra banda de la Plaça Sant Jaume, cap a un quart de tres, l’antic coronel, anà al que aleshores era l’audiència, i històricament la seu de les institucions catalanes fins el 1714, i, tot sortint al balcó, fa la seva històrica proclamació, sembla que assistit per Ventura Gassol en la seva improvisada redacció;

«Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica.»

Aquest gest simple, sovint sotmès a interpretacions històriques contradictòries, suposa un acte de gran transcendència. Si avui disposem d’un autogovern, encara que sembli estret, es deu a aquest breu ban en què el president Macià provoca la ruptura amb la monarquia. La proclamació resulta, ras i curt, un acte de sobirania. Encara que en la pròpia proclamació, Macià té present els pactes de Sant Sebastià, en què es preveu, com passarà algunes hores després, atorgar la presidència provisional de la República espanyola a Niceto Alcalá-Zamora, Macià, en funció del que s’interpreta com a acte de sobirania popular (ERC havia guanyat les eleccions amb un programa rupturista) assumeix la presidència oficial de la República Catalana, al mateix nivell que Espanya, i tal com apareix en el segon paràgraf de la proclamació «esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat», és a dir, d’acord amb l’aleshores ja reconegut per la Societat de Nacions, dret d’autodeterminació, i seguint una litúrgia similar a la seguida per les recentment independitzades repúbliques bàltiques, de Finlàndia, Hongria, Txecoslovàquia, Polònia i tantes altres, amb una existència d’una dècada.

De fet, les primeres hores, Macià actua com a president d’una república sobirana. Crea un govern d’unitat nacional, on no només apareixen representants dels digerents partits polítics, sinó també de sindicalistes de la UGT, i també va arribar a oferir una cartera a un dels líders de la CNT, el rellotger lleonès i prestigiós periodista llibertari Ángel Pestaña, que rebutjà pels principis antipolítics de l’organització, tot i que aleshores hi havia una bona relació i sintonia amb els anarcosindicalistes, companys d’exilis, presons i conspiracions. Amb això volia posar en pràctica les seves pròpies idees sobre la necessitat de teixir complicitats entre els diferents grups socials del país. També féu un conjunt de nomenaments d’alcaldes, governadors civils, de l’Audiència, un comissariat de catedràtics per a regir al Universitat, o fins i tot, el capità general de Catalunya. De fet, el propi poder militar, l’endemà, ret honors de cap d’estat a l’Avi, i resulta incontestable, si ens guiem pels protocols, que Macià ostenta la màxima representació dins el territori, la qual cosa, des del punt de vista jurídic, permet inferir que la Catalunya del 14 al 17 d’abril és un estat de facto, una república sobirana. I l’Avi, un president de república, reconegut com a tal.

Això pot sorprendre a molts, perquè com dèiem a l’inici de la nostra intervenció, sovint trobem grans omissions en la memòria oficial. Tanmateix, i tal com constaten els testimonis de l’època, i la indignació dels propis republicans espanyols (molt lluny de l’esperit fraternal d’una hipotètica federació ibèrica), la constatació d’una Catalunya sobirana i independent que ha d’articular una relació amb la República espanyola, propicia una ràpida reacció per part de les noves autoritats. Unes noves autoritats espanyoles, d’altra banda, que han seguit una litúrgia molt semblant de presa de poder i de ruptura –pacífica- amb l’extint estat monàrquic. De cop i volta, i per primer cop des de 1714, Catalunya existia jurídicament. Teníem un govern, un president, i per tant, un interlocutor amb el qual el nou règim havia de pactar.

Com ja hem comentat, el Pacte de Sant Sebastià estigué caracteritzat per desencontres i malentesos. O, simplement, mediatitzada per una determinada psicologia castellanista que no concebia la idea d’un tracte d’iguals entre les diferents nacions que coexistien dins d’un estat, de fet, que no de dret, plurinacional. Com a fet molt significatiu, hi havia entre els participants un José Ortega y Gasset que contemplava com a una anomalia intel•lectual la idea de plurinacionalitat aplicada a l’estat. La idea dels republicans espanyols era que, un cop instaurat el nou règim, el poder constituït concediria “graciosament” alguna mena d’especificitat administrativa als catalans. Per entendre-ho gràficament, devien pensar en una segona versió d’una Mancomunitat, dedicada a administrar algunes competències, en què, tanmateix, ningú no pogués qüestionar la preeminència de l’estat. Per tal que ho podem entendre per a la generació que va haver d’estudiar a matemàtiques la teoria de conjunts, els republicans espanyols no podien imaginar una relació Espanya-Catalunya que no fos la del conjunt espanyol amb els subconjunts regionals. Per als republicans federals catalans, la relació anhelada era la dels conjunts independents que mantenen interseccions. La voluntat espanyola era, doncs, mantenir la relació desigual i jeràrquica. La voluntat dels republicans catalans esdevenia la de mantenir una relació d’igualtat i bilateral, en què la intersecció representés la utòpica idea de la fraternitat amb els pobles d’Espanya. Una altra vegada, per tant, el republicanisme federal. Pi i Margall. La campana d’Abdó Terrades esclafada contra el mur de la incomprensió hispànica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!