Espai de Dissidència

Aquests darrers dies he estat llegint la biografia que el mestre Rafael Bruguera acaba de publicar sobre Antoni Puig, “Tonet”, un barber, músic i savi autodidacta de l’Escala, amb un llarga i dilatada trajectòria revolucionària, des de la Setmana Tràgica, el 1909, fins a la seva esllanguida existència a l’exili de Montauban.
Hi ha biografies que desmitifiquen, i altres que certifiquen el mite. Aquesta és de les darreres. Es podria pensar que l’autor pren partit. L’exhaustiva documentació mostrada, i la qualitat d’alguns testimonis poc llibertaris reforcen la veracitat d’una tesi, ja defensada en el seu moment per Federica Montseny; la d’un Sòcrates profundament just, preocupat, polifacètic, humanista, savi. 
Més enllà de la pròpia figura biografiada, hi ha un factor que sobrevola aquest, com altres llibres, i és la idea del “descobriment”. Damunt la immensa majoria del poble, segons es confessa a la introducció, es desconeix que l’Escala esdevingué, en certa mesura, una mena de “Delfos” de l’anarquia. Tanmateix la història oficial ha esborrat de soca-rel la memòria real del que fou una història rica i conflictiva, on la Tramuntana s’amarava d’aires revolucionaris.
El nivell de desconeixement de la pròpia memòria és el que més sobta als diversos col·legues estrangers que visiten el nostre país. El nivell d’ignorància induïda podria ser comparat a allò que un cop Naomi Klein definí com a “Teràpia de Xoc”. El franquisme suposà un seguit d’electroxocs violents que descomposaren la percepció del passat, i els homes de la transició completaren aquest tractament mèdic amb injeccions d’anestèsia general. El resultat? No sabem qui som, i per tant, no sabem ni el que volem, ni on anem. 
Els lamentables espectacles que protagonitzen els nostres polítics en l’actualitat (se salten els seus propis programes per acomodar les ordres anònimes que emanen des d’alts estaments en contra dels interessos dels seus propis votants) només s’expliquen per aquesta combinació de factors. La nostra absència de records, la supressió dels lligams que ens unien a les tradicions revolucionàries del passat, permet que els poderosos ens tractin com a joguines trencades. De tant en tant, algun episodi recent, com quan la gent es va posar davant dels polítics el 10-J permet recuperar algun petit bri de l’inconscient col·lectiu que ens fa un petit flaix sobre el que vam ser i el que podríem arribar a ser si recuperessim la nostra dignitat present a la memòria escamotejada.
Ja ho va dir una vegada la Paola LoCascio (una d’aquestes historiadores que se sorprenen de l’autoignorància de la nostra història. “Sense passat, no hi ha futur”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!