Espai de Dissidència

Fa alguns anys, vaig descobrir, astorat, com “cicles Vendrell”, la botiga i taller de reparacions de bicicletes del carrer Santa Eugènia havia plegat. Vaig tenir un disgust tan gran que, des d’aleshores, pràcticament no agafo la bicicleta. El propietari, un antic ciclista professional, germà d’un conegut diplomàtic de les Nacions Unides s’havia jubilat. El recordo com un personatge afable, amic de les converses i un excel·lent conseller. El tipus de botiguer amb qui es pot mantenir una relació molt per sobre de l’estrictament comercial. La baixada de persiana em va desanimar, tenint en compte la perspectiva d’haver d’arreglar la meva Rieju de 1986 al taller del Decathlon.
Aquesta setmana, he tingut un altre disgust. M’he assebentat que a final de mes, “La Llibreria Cafè“, del carrer Ciutadans de Girona plega. O, amb major exactitud, la fan plegar. No diré que des d’ara deixaré de comprar llibres, tanmateix, hauré perdut l’estímul de deixar-me aconsellar amb l’Israel, llibreter tímid i improvisat fa deu anys, i un expert professional avui…
En quatre anys, la llibreria propietat de Marta Latorre, ha vist com el lloguer pel local ha estat multiplicat per tres. Tenint en compte que ningú no fa molts diners amb els llibres, i encara menys amb l’esplèndida col·lecció d’assaig, filosofia, poesia o feminisme. Un tret de gràcia. Una punyalada per l’esquena. L’enèsima constatació de la immoralitat i injustícia del capitalisme i l’estructura de la propietat immobiliària.
La Llibreria, a més, mantenia una fantàstica programació cultural amb exposicions, debats i presentacions de llibres, entre elles un de meu. També havia presentat alguns del meu col·lega Ferran Aisa, o havia participat amb un recital poètic de Koldo Izaguirre, culminat amb un sopar sobretaula antològic.
Aquests dies em sento com si m’haguessin robat. I, francament, Girona ha perdut un dels seus espais més emblemàtics. Diuen que la qualitat d’una ciutat es pot mesurar per la presència d’excel·lents llibreries. Si no hi ha cap miracle que fulmini l’especulador responsable, la ciutat experimentarà una caiguda en la seva cotització intel·lectual i una patacada en el seu prestigi.
Ahir l’Israel em va comentar que farien algun acte de comiat. No sé si proposar fer algun “happening” com muntar una barricada.
Com deia aquell tango de Mores / Contursi; Qué ganas de llorar / en esta tarde gris!.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!