Dijous passat, comença a córrer la consulta. Els telèfons inicien una nerviosa simfonia de whatsapps. Ja es coneix pregunta i data. A migdia, i a primera hora de la tarda, ja apareix a les converses. Es comença a generar l’atmosfera que distingeix els dies històrics dels normals. Hi ha una barreja d’inquietud amb la indissimulada eufòria de molts. En molts aspectes, recorda l’aroma que es desprèn de molts testimonis del 14 d’abril. Corre la sensació que fineix una etapa, s’esquerda un règim, i arriba l’hora de topar amb els propis somnis.
És cert, els independentistes han crescut exponencialment al llarg de la darrera dècada. Són fileres eixamplades a còpia de desencontres, mercè a les petites i grans humiliacions quotidianes: les tertúlies-escombraria, comentaris de hooligans descerebrats, silencis d’espanyols cultes i intel·ligents (molt més del que els propis espanyols sospiten), menyspreus i arrogàncies de dirigents polítics, líders culturals o intel·lectuals de profit o aprofitats. Damunt de tot, apareix aquesta fatiga fruit de l’exhibicionisme d’incapacitat psicològica de reconeixement, de la impossibilitat que, des de l’altra banda ens reconeguin com a subjecte polític, que algú ofereixi un tracte tan simple i obvi com el que som, una nació, i pels excessos del llenguatge orwellià que practica l’esquerra i la dreta, segons el qual, “votar” representa un sacrilegi democràtic.
Molts de qui avui pengem una estelada al balcó, no haguéssim imaginat mai que seríem comptabilitzats entre els independentistes. No fa gaire, molts podrien sentir-se relativament còmodes amb l’ordre transicional anterior. És possible que alguns fossin independentistes només en el seu subconscient, i que per un mecanisme psicològic d’alerta -una ofensa, un menyspreu, un “venga aquí a firmar contra Cataluña- acaben sortint de l’armari sobiranista. Altres, en canvi, van experimentar una conversió lenta, a partir de la constatació que l’espanyolitat havia esdevingut un monopoli del franquisme més ranci, de l’unitarisme més irracional, del to groller d’Aznar en pronunciar “plurinacional”. Molts espanyols residents aquí s’afartaren que a Espanya, i especcialment, al seu poble, continuessin manant els mateixos cacics de sempre que brandaven la bandera (en aquest cas rojigualda” per amagar els milers de fosses comunes on, no només restaven colgats els cossos dels republicans, sinó les esperances de qui no té un cognom de l’estil “Aguirre Gil de Biedma”.
També és veritat que, des del dijous fins avui, hi ha força gent inquieta. No només per cap ombra de por sobre el que podria esdevenir aquí, sinó una intensa desolació entre qui voldria continuar en una situació com l’actual. No, no és a causa del que molts imaginen o voldrien. Ningú no té cap dubte que la cohesió interna dels residents catalans està blidndada. De fet, al llarg d’aquests dies, en reunions familiars, de treball, de veïns, es tracta del tema sense recances i amb fórmules i arguments més elaborats que els de molts mitjans de comunicació, sinó hi ha tristesa per l’absència de raons per avalar l’actitud de “cerrazón” de Gobierno i oposició. Que parlin de lleis amb to d’amenaça; que considerin l’urna com a tabú i votar com a anatema; que no hi hagi ningú a l’altra banda que els permeti un mínim pensament positiu; que es perseveri en el menyspreu i l’obstinació al fet de no reconèixer Catalunya com a nació. I encara es mantenen enrocats amb l’actitud de qui defensa que la terra és plana (i Espanya, la nació més antiga d’Europa), com si fóssim imbècils.
Passats uns dies, la gent és conscient de les dificultats, alhora que sap que ja no hi ha marxa enrere. Per molts murs que basteixin, la gent trobarà la manera de saltar-los o enderrocar-los. Que hi ha prou organització i un cert entusiasme que conviu amb l’escepticise. I que Espanya es troba davant d’un dilema. Haurà de triar entre unitat i democràcia. En el passat trià la primera opció, i això representà un drama físic per a catalans i espanyols. Aquest cop, a fi d’esdevenir un país normal, capaç de sobreposar-se a la realitat i a l’adversitat, no li restarà altra opció que triar democràcia. Amb poques conseqüències més enllà d’un disgust moral. Amb la idea que la llibertat sovint implica renúncies o empetitir el mapa. Tanmateix, només la democràcia i la llibertat permet mirar el futur, i deslliurar-se de les cadenes del passat.