En aquest post transcric l’article que sobre la creixent privatització de l’educació, em va encarregar la revista Docència. En aquesta intervenció, força extensa, em dedico a esbrinar quines són les motivacions que porten els governs a desregular i privatitzar els sistemes públics d’educació, -bàsicament el model Blair dut a terme per la nova esquerra (???) i com aquesta acaba lliurant al capital internacional l’únic ascensor social que resta. Com podreu veure, els guionistes de Maragall i la Generalitat s’inspiren en aques model per tal de destruir l’escola pública i fer de l’educació d’aquest país un negoci rodó.

LA CIUTADELLA ASSETJADA.

LA GLOBALITZACIÓ A L’ASSALT DELS SISTEMES EDUCATIUS PÚBLICS

Per Xavier Diez

Els esquerdats pilars de l’estat del benestar

L’escola pública ha estat tradicionalment un dels pilars de l’estat del benestar. Ha destacat com a element central de cohesió social. Ha esdevingut un dels principals elements de mobilitat social ascendent. Ha generat consciència col·lectiva de pertinença a una comunitat. Aquells estats més eficaços i on la justícia social s’ha imposat per damunt les aspiracions excloents de les classes poderoses, han comptat amb una escola pública sòlida, capaç de compensar les desigualtats socials i emprendre projectes de futur.

Una vegada ensorrat el mur de Berlín, no és gens difícil assistir a la construcció de noves muralles. Potser més invisibles, encara que cada cop més altes. Si bé la motivació de la política social de mitjan segle XX fou conjurar els perills derivats dels antagonismes socials que van dur Occident a la vora de l’abisme, les polítiques macroeconòmiques actuals sembla que han obviat Keynes. I no oblidem que l’economista britànic va aconseguir salvar el capitalisme…, de si mateix! Keynes va dedicar-se a bastir un capitalisme de rostre humà on institucions bàsiques com els sistemes públics d’ensenyament poguessin esdevenir institucions que asseguressin la mobilitat social a partir del recurs a la meritocràcia. Mitjançant la imposició progressiva –paga més impostos qui més diners té- es finançava un ampli “estat del benestar”, regit pel principi que ningú no havia de quedar exclòs del sistema i tothom havia de disposar de les mateixes oportunitats.

Res d’això continua vigent avui. La revolució conservadora iniciada a finals dels setanta, encapçalada per figures polítiques com Margaret Tatcher o Ronald Reagan, encara que teoritzada per Von Hayek, Anthony Giddens o el nucli de neocons, comandats per Paul Wolfowitz i Robert Kagan, va capgirar el discurs keynesià que, no ho oblidem, havia estat responsable dels 30 anys de prosperitat posteriors a la segona guerra mundial, i va deconstruir tot l’entramat institucional de l’estat del benestar, convertint un dret en un fet assistencial, ignorant els principis de la cohesió, desmuntant la fiscalitat per a les rendes altes, i reinventant les idees weberianes sobre la mentalitat econòmica d’arrel protestant fins a la praxi actual, definida per Ignacio Ramonet, de globalitarisme i; és a dir, la dictadura del mercat per sobre de qualsevol altra consideració.

Des dels vuitanta ençà, les polítiques neoliberals s’han apropiat de l’agenda mundial. A les exempcions fiscals de les grans fortunes i classes altes, s’hi ha afegit l’erosió, lenta i constant, de les polítiques igualadores que havien alleujat les tensions socials. A mesura que les alternatives al comunisme han mostrat la seva condició de “tigres de paper”, com paradoxalment denunciava Mao Zedong, els grups socials més fràgils s’han vist empesos cap als marges d’una societat més excloent. D’acord amb Ulrich Beck, allò que s’esdevé és una mena de “brasilerització” d’Occident, en el sentit que, de la societat laboral integrada del passat, assistim a una ampliació abismal de les diferències socials, com també a una segregació econòmica i espacial dels diferents grups socials que cohabiten en un àmbit determinat i una informalització progressiva del factor treball.

La colonització neoliberal de l’espai educatiu

En aquest sentit, l’escola pública, aquella eina de nacionalització que havia creat la República francesa, igualadora, cohesionadora social, esdevé una nosa que dificulta l’objectiu de blindar cada cop més els privilegis socials per part dels poderosos. L’escola pública deixa de ser observada com una institució que garanteix la “igualtat d’oportunitats”, per passar a ser percebuda per molts, com la “gran oportunitat de segregar classes socials”. Així, a poc a poc, observem a Occident, que rere una grandiloqüent retòrica, s’hi expandeix el paper assistencial i es contrau l’educatiu, mentre s’esvaeixen els continguts meritocràtics que permetien anar en la direcció de la igualtat social.

I la cosa no acaba pas aquí. Allò que tècnicament se’n diu “globalització”, i que no és cap altra cosa que la conquesta de tots els àmbits de la vida pública i privada per part de l’economia de mercat (eufemisme del terme políticament més incorrecte, “capitalisme”), fa de l’escola una nova regió a colonitzar. El que havien estat les institucions bàsiques de l’estat del benestar comencen a ser un pastís que el capital privat pretén menjar-se a partir de les seves possibilitats de negoci. El procés ja va començar amb les empreses públiques, ha continuat amb determinats àmbits reservats i estratègics com la sanitat i comença ara, a escala internacional, amb l’educació.

De fet, el llenguatge de les escoles de negocis ja comença a inundar la gestió pública. Des d’uns poderosos mitjans de comunicació i opinió –apèndix intel·lectual de les grans fortunes transnacionals- s’imposa la creença que allò privat és modern, i allò públic, obsolet. Tanmateix, la “creença”, segons el filòsof José Antonio Marina, no és cap altra cosa que la representació de la realitat basada en suposicions sense base real, i en contra dels fets objectius. Perquè el cert és que la gestió privada no és pas la més eficient, atès que no és aquest el seu objectiu, sinó la que permet acumular majors guanys per a un reduït nombre de persones.

Un bon exemple de la ineficàcia de la gestió privada dels sistemes públics el podem trobar en la sanitat. La caricatura ens l’ofereix el sistema nord-americà, on la superior despesa absoluta i percentual respecte del PIB no es tradueix en una assistència universal i qualitativa. Ans al contrari. Les pressions dels inversors impedeixen la universalitat i gratuïtat dels serveis, mentre que s’emfasitza en despeses inútils, intervencions innecessàries i medicació sobrera i irresponsable, amb l’únic objectiu d’acumular guanys, paradoxalment, a costa de la salut. En aquest sentit, l’estat exerceix de finançador dels beneficis empresarials. Les asseguradores privades, discriminatòries i implacables, s’asseguren que cap ciutadà pugui optar a uns serveis públics, universals, gratuïts i de qualitat, perquè això ensorraria el seu negoci, encara que el seu negoci condicioni una cosa tan delicada com el dret a la salut, i sovint, com explicita el cineasta Michael Moore al seu darrer film Sicko, el dret a la vida.

L’educació constitueix, doncs, un altre d’aquests temes sensibles. Si bé havia estat, en el món occidental, un dels baluards de la societat del benestar, avui es pot contemplar com una ciutadella assetjada. Els globalitzadors l’assetgen implacablement. Pretenen d’entrar-hi per qualsevol esquerda i desmuntar-ne els elements cohesionadors i igualitaris, en el seu imaginari segregador i accentuador de les desigualtats.

El primer fenomen que percebem a escala occidental és el de l’aparició i assentament d’escoles de primera, segona i tercera classe. És cert, d’altra banda, que en el món anglosaxó, on tradicionalment la segregació espacial ha tingut un pes important, havia estat generadora l’escoles gueto. De fet, aquest mateix concepte apareix inicialment als Estats Units per fer referència a aquells centres on va a raure una població escolar procedent de grups ètnics i socioeconòmics discriminats. Alhora, hi ha, molt especialment a Anglaterra, una forta tradició d’escoles elitistes, Public Schools, on els fills de les diverses aristocràcies de la sang i la fortuna s’eduquen separadament de la resta de grups socials. L’èxit d’aquest capitalisme neoliberal accentua la tendència segregadora en d’altres països de voluntat més igualitària, com la França republicana –amb una mínima presència de centres privats – on, dins de la mateixa xarxa pública, a partir de la ubicació dels centres, s’acaba produint una segregació pràctica que contradiu els principis teòrics d’igualtat. Els centres de la banlieu acumulen problemes, mentre que les classes mitjanes fan reiteradament trampes per matricular els seus fills als collèges i Lycées prestigiosos –i gratuïts- en funció de la qualitat del seu alumnat.

Com es tradueix aquesta penetració de la gestió privada a l’escola pública? Hi ha tot un seguit de pràctiques i llenguatges que, a poc a poc, va penetrant en la quotidianitat d’escoles i instituts. Benintencionats conceptes com “avaluació” o “excel·lència”, procedents de les prestigioses –i prestidigitadores- escoles de negocis, que en teoria pretenen aconseguir major qualitat, però a la pràctica actuen com a elements afavoridors de la competitivitat i, en conseqüència, d’aprofundiment de les distàncies entre els més afavorits i els desafavorits. En primer lloc, pressiona els centres, no pas perquè millorin les seves pràctiques, sinó perquè adoptin estratègies que mostrin una aparença agradable i ocultin els problemes, la qual cosa suposa un increment de tasques burocràtiques de dubtosa utilitat que consumeixen un temps preciós que no es destina a l’atenció a l’alumnat, i esdevé una incitació a la falsificació de resultats. No fa gaire, els economistes Steven Levitt i Stephen Dubner exposaven al seu best-seller Freakonomics les sistemàtiques trampes amb què incorrien gairebé la majoria d’escoles nord-americanes per arribar als resultats exigits, en contra de les seves possibilitats reals, pressionats per unes administracions educatives massa preocupades a fer evidents els teòrics encerts de les seves polítiques, amb una millora del rendiment, encara que sigui mentida. A tall d’exemple, a l’estiu de 2006, a Irlanda, un dels estats de l’OCDE que sortien més ben parats a les proves PISA, es van produir les notes més altes de la història a les proves d’accés a la universitat. Tanmateix, als mateixos diaris on s’anunciava la notícia, un sondeig revelava que els universitaris irlandesos s’incorporaven al mercat laboral amb uns coneixements inferiors als de la generació anterior.

Un altre fet incontestable és que, malgrat aquests teòrics esforços per millorar la qualitat educativa, l’increment d’exigències burocràtiques, la major complexitat de la tasca docent, els creixents problemes de convivència a les aules es tradueixen en un deteriorament progressiu de la tasca docent, que perd prestigi i atractiu professional, i generen dificultats creixents per trobar universitaris brillants que vulguin dedicar-se a fer de mestres i professors. A major privatització, més dificultats, de manera que no és gens infreqüent comprovar com als Estats Units i a les Illes Britàniques, cal importar docents de l’estranger, sovint d’Àfrica i Àsia; i, en altres casos, com a Holanda, l’Estat rebaixa els requisits per accedir a la professió, amb la paradoxal circumstància que per ensenyar als instituts de secundària neerlandesos no sempre s’exigeix titulació universitària.

Un altre fet habitual en aquesta invasió de les aules pel mercat és la creixent privatització i externalització dels serveis no directament educatius dels centres escolars, com és el cas del manteniment, de la vigilància o dels menjadors escolars. L’externalització, a la pràctica, consisteix que un determinat inversor exerceix d’intermediari entre l’administració o el titular d’un centre i els treballadors que hi presten un servei. És a dir, para la mà per cobrar per la seva posició privilegiada, i reparteix només una petita proporció del que rep a qui efectivament realitza la feina per a la qual ha estat contractat. Pel que fa a la privatització d’alguns serveis, diverses empreses, amb diners públics, es dediquen a fer negoci amb els serveis que ofereixen. Això sovint arriba a extrems dignes de les novel·les més llòbregues de Dickens. Durant el curs 2006-2007 algunes ampes del Vallès van denunciar una empresa que, en la gestió del càtering d’alguns centres, feia passar gana als alumnes i acomiadava els monitors que servien racions que ultrapassessin els límits del que l’empresa considerava suficient. Fins i tot es prohibia l’accés al menjador a qualsevol membre de la comunitat escolar que volgués comprovar la veracitat de les queixes reiterades de l’alumnat. Això no és res comparat amb algunes de les situacions que es produeixen als Estats Units on, determinades multinacionals de refrescos, imposen el monopoli de l’alimentació, instal·len màquines de menjar i begudes als passadissos, pengen cartells publicitaris que inciten al consum compulsiu i, contràriament als criteris d’una dieta saludable, imposen productes d’allò que convencionalment s’anomena “menjar escombraria”, tot contribuint al greu problema de l’obesitat infantil, endèmica a la potència nord-americana. Paradoxalment, els consells escolars d’aquest país, d’una àmplia tradició participativa i democràtica, no poden fer res per alterar la situació, una vegada s’ha signat el contracte –que habitualment comporta generoses inversions per part de l’empresa concessionària. Fins a aquest punt arriba el poder corporatiu respecte de les democràcies.

Les Illes britàniques (del doctor Moreau)

Un model similar és el que Tony Blair ha anat imposant a Anglaterra, que contràriament a una més equitativa Escòcia, és un dels països de major tradició desigualitària en educació. Blair, que va fonamentar la campanya electoral de 2001 en el lema “educació, educació, educació”, va acabar protagonitzant un típic joc de prestidigitació amb el qual, tot exagerant els problemes de l’educació pública anglesa, es va presentar com a salvador del sistema. A l’hora de la veritat,  l’aplicació de les seves mesures na va fer res més que agreujar els ja nombrosos problemes educatius del país. Malgrat la propaganda governamental, els dèficits persisteixen, si no van encara més enllà, mentre que l’educació ha agafat una deriva inquietant, amb el protagonisme d’alguns experiments educacionals que recorden les estranyes pràctiques del doctor Moreau.

En primer lloc, Blair va instaurar un sistema de premis-càstigs segons si els centres complien o no amb determinats criteris d’excel·lència. Aquells que assolien els objectius proposats, disposaven de finançament extra, mentre que aquells que no ho feien, continuaven patint un endèmic dèficit de recursos, arribant fins i tot a la possibilitat de desaparèixer. A banda dels nombrosos fraus a l’hora de maquillar resultats, aquesta política es traduïa en un aprofundiment de les distàncies que separaven els centres on assistien les classes mitjanes i altes, de les escoles i instituts on assistien alumnes provinents de famílies modestes i minories ètniques discriminades.

En segon lloc, ha impulsat la transferència de les competències educatives de les LEA (Local Educational Authorities) als mateixos centres, forçats a actuar com a empreses comercials, i encara més, a passar la gestió a empreses privades amb finalitat de lucre, que passen a controlar la pràctica totalitat de tot allò que comporta l’educació, des de la selecció, formació i condicions laborals del professorat –sense reconèixer-li el dret a sindicació- fins al mateix currículum. Tot i que fins ara aquest projecte, derivat de la Llei Educativa no ha tingut un gran èxit –el mercat educatiu no resulta tan atractiu com semblava en un principi- hi ha alguns exemples que horroritzen qualsevol. Richard Hatcher n’exposa un de preocupant. Es tracta de Secro, una companyia multinacional dedicada a la fabricació d’armes nuclears l’activitat principal de la qual consisteix a subministrar armament a l’OTAN. Doncs bé, entre les noves activitats com la construcció i control d’alguns centres, proveeix de serveis, emplea professors, realitza centenars d’inspeccions a escoles –la inspecció educativa a la Gran Bretanya, gràcies a Blair, corre a càrrec de companyies privades-, organitza cursos per a professorat i direccions, i proveeix de materials educatius –no sempre de qualitat científica-, i proves d’avaluació el creixent mercat educatiu.

En tercer lloc, el neolaborisme britànic ha permès l’obertura de centres –especialment de secundària- dirigits per patrocinadors (business sponsors) i que no estan sotmesos al control de les LEA, amb plena llibertat per triar currículum, professorat i qualsevol altra mena de personal. Tot i ser negocis privats, reben abundants fons estatals. Curiosament, la plena llibertat amb què compten serveix sovint per marcar tendències ideològiques o religioses –de fet, n’hi ha de pertanyents a grups de determinades sectes cristianes- que, a classe de ciències, obvien Darwin i imposen les teories creacionistes. Aquestes escoles, sovint força exclusivistes, no són encara gaire nombroses perquè, teòricament, no poden tenir beneficis. Tanmateix, la previsió és que en un futur proper, l’administració laborista elimini les escasses limitacions amb què compten els inversors. Paradoxalment, les avaluacions independents realitzades a alguns d’aquests centres indiquen que nou de cada deu no superen els criteris mínims qualitatius que s’apliquen als centres públics; la qual cosa indica, un cop més, que la idea segons la qual la gestió privada del sector públic és d’una gran eficàcia resulta una dura i pura falsedat que s’oculta a una opinió pública, que cada vegada compta amb menor nombre de mitjans independents del poder corporatiu.

Però tot això que passa a Anglaterra no és cap casualitat. Analitzaríem erròniament la situació si consideréssim que aquesta situació només pot passar a les Illes britàniques per la seva peculiar ideosincràcia. Es tracta, ras i curt, del camp d’experimentació propiciat per l’AGCS (Acord General de Comerç i Serveis) i l’OMC, que busca liberalitzar (eufemisme que amaga el terme més precís de “mercadejar”) els serveis educatius a escala mundial. De fet, aquest és un mercat estimat en uns 1.000 milions d’euros pel que fa als estats de l’OCDE, que cap capital econòmic deixarà passar de llarg.

L’ascensor social, sabotejat

Països de força més tradició igualitària i d’escola pública com França no semblen pas immunes a aquestes tendències dictades pel pes dels capitals transnacionals. Tal com es deia en plena revolta de les banlieu a finals de 2005, l’ascensor social està avariat. L’esperit de l’educació francesa, meritocràtica, republicana, interclassista, sembla que s’hagi dissolt en la dinàmica d’involució social que viu el país veí a les darreres dècades. Les successives reformes educatives han suposat la renúncia a l’aspiració d’una harmonització dels nivells educatius i a la igualtat d’oportunitats. En una tendència creixent, els sectors socials més modestos perden percentatge d’universitaris. Malgrat la teòrica igualtat, les classes mitjanes tracten d’aïllar-se dels guetos educatius, de blindar la seva posició i d’impedir l’accés a una educació de qualitat als grups socials desafavorits. De fet, una de les mesures educatives on coincidien tant Royal com Sarkozy, a les darreres eleccions presidencials, era en l’eliminació dels districtes educatius per afavorir la possibilitat de triar escola, no tant per la qualitat de l’oferta educativa, sinó perquè les classes mitjanes franceses poguessin triar la “qualitat” dels companys de classe dels seus fills i filles. I l’orientació política del Ministeri d’Educació, sigui del color polític que sigui, segueix les receptes liberals de posar l’educació al servei de les empreses –allò que convencionalment s’anomena adequar el sistema al teixit productiu-, dotar els centres d’autonomia, recórrer obsessivament a l’avaluació, la creació d’una jerarquia docent –o gerencial- intermèdia, i el deteriorament lent i imparable de l’estatus del professorat. Paral·lelament, i per facilitar aquest procés de deconstrucció de l’escola republicana, l’administració francesa va decidir de municipalitzar parcialment algunes competències educatives.

Aquest traspàs competencial als ajuntaments, la baula més feble de l’administració, no és cap novetat. Es tracta d’un déjà vu més que inquietant. Va ser la primera mesura educativa que van posar en marxa les juntes militars de Xile i Argentina, al cap de poc de sengles cops militars que van acabar amb la democràcia, i de rebot, amb les incipients mesures de benestar impulsades pels governs anteriors. L’educació argentina, un model de referència per a tot Llatinoamèrica, basada en el model francès, va iniciar la seva imparable davallada fins arribar a una situació de fallida social. Amb la municipalització, el seu sistema educatiu va anar caient a trossos a la mateixa velocitat que unes escoles sense manteniment. A Xile, aquesta mesura va servir per accentuar una insuportable segregació educativa en un país de diferències socials –i sovint ètniques- abismals. Amb aquesta acció s’iniciava un conjunt de mesures d’externalitzacions de serveis educatius que va servir, bàsicament, perquè l’Estat es desentengués de les seves funcions pròpies i obligacions constitucionals. Habitualment, el traspàs competencial als municipis, tal com explica Christian Laval, pretén amputar la missió de la dimensió social i educativa del què representa que és l’instrument ciutadà, l’”Estat”. En tot cas, i ateses les diferències socials, que en el capitalisme coincideixen amb la geografia urbana, és apostar clarament per garantir la inequitat. Al cap i a la fi, a França, la diferència d’inversió pot multiplicar per deu la inversió econòmica de les administracions locals segons el districte, a partir de l’experiència a l’escola primària.

Agenda oculta

Massa coincidències a massa llocs. És evident que hi ha una connexió entre tots aquests moviments tectònics, aquests moviments sísmics que tracten d’esquerdar l’antiga ciutadella de l’estat del benestar. Laval esmenta la idea d’una “política mundial invisible”, en la qual l’OCDE esdevé el principal actor. Una política educativa segons la qual l’escola s’ha de subordinar als imperatius econòmics, en la qual, els establiments escolars han de ser concebuts com una agència de serveis encarregats de satisfer consumidors –alhora que les previsions econòmiques dels inversors. A partir d’aquesta lògica profunda, es vol tranquil·litzar l’opinió pública a través de discursos amables, basats en mitges veritats, que actuen com a cortines de fum. Així, davant el concepte “educació per a tota la vida”, que hauria de ser considerada com una conquesta social per exercir el dret al coneixement i la cultura, no significa cap altra cosa que “l’empleabilitat permanent”, d’acord amb el creixent despotisme empresarial amagat rere l’imperi de les bones paraules. Darrera la mesella concepció de “modernitat”, s’hi amaga la imposició d’una ideologia de la “iniciativa capitalista” i de “l’esperit d’empresa” semblant a l’enaltiment del patriotisme que va provocar dues guerres mundials.

En els darrers anys assistim a una major intervenció de la Comissió Europea –precisament la institució comunitària que està menys subjecta a control democràtic- en temes educatius, amb intencions clares de lligar-los a polítiques d’ocupació. Si bé resulta difícil objectar que els sistemes educatius puguin esdevenir un instrument de perfeccionament professional, no és pas gens petit el perill que l’educació pública passi a estar supeditada als interesos d’empresaris i inversors. A més, no ens enganyem, els estudiants acabarien essent tractats de manera molt desigual en funció de la classe social de procedència. No oblidem que un dels elements que ha assegurat la pau social a Occident ha estat la possibilitat d’utilitzar el sistema educatiu com a eina de promoció professional i, per tant, de mobilitat social. Avui per avui, no és pas que l’ascensor social estigui avariat, és que els administradors dels Hedge Funds n’estan serrant el cable!

El fet és que cada vegada resulta més difícil diferenciar entre informació i propaganda, entre objectius declarats i agendes ocultes. I encara més quan, davant de totes aquestes afirmacions, si ens fem la típica pregunta de les novel·les de detectius, qui prodest, l’única resposta possible és la d’aquells que volen fer negoci amb un dret social que ha costat generacions aconseguir-lo. I, d’altra banda, ni a docents, ni a famílies, ni sobretot a alumnat, ens convé que els fons d’inversió no siguin els qui decideixin com ha de ser l’educació del segle XXI. Potser som en una ciutadella assetjada. Tanmateix, i tal com mostra l’experiència històrica, nosaltres som la civilització, i els globalitzadors, la barbàrie.

Bibliografia

Richard Hatcher; “Inglaterra: Cuando las barbas de tu vecino veas pelar…”, a Boletín SUATEA, núm. 126, desembre 2006

Richard Hatcher; “A la Gran Bretanya, l’escola es lliura a la patronal”, Le Monde Diplomatique

Christian Laval, Louis Wever; “Comme si l’école était une enterprise…”, Le Monde Diplomatique, juny 2003

Steven D. Lewitt; Stephen J. Dubner; “¿Qué tienen en común un maestro de escuela y un luchador de sumo?” a Freakonomics, Ediciones B, Barcelona, 2006

Jean-Pierre Terrail, Jerôme Deauvieau; “La revolta dels docents a prova de la democratització”

Louis Weber, “L’escola republicana enterrada. Prioritat a la competitivitat i a la rendibilitat”, Le Monde Diplomatique (edició catalana), març de 2005

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!