Nota: Article publicat avui a El Punt
Tot i semblar una paradoxa, el programa informatiu que tracta la política catalana amb major serietat, és el paròdic Polònia.
Hi deu ajudar, a banda de la sòlida formació d’historiador rebuda per
Toni Soler, la seva relació privilegiada amb brillants periodistes que
expliquen en privat més coses del que publiquen. És per això que, sota
format humorístic, i en la tradició catalana de la sàtira política,
sovint els guionistes anticipen esdeveniments o converteixen en
hegemòniques les interpretacions oficioses de la realitat. Un dels
darrers gags consistí en la paròdia d’una marató televisiva en què el President
provava d’aixecar els ànims del país, sense aconseguir-ho. Era evident
la seva al·lusió a la «Catalunya optimista» i desnacionalitzada que, al
llarg de la darrera campanya electoral, tractava d’oposar-se a la
Catalunya moralment derrotada del període 2003-2008
Més enllà de l’humor, element catàrtic que permet
una relació més relaxada amb la crua realitat, la fase històrica actual
sembla passar d’una «Catalunya emprenyada» –segons el terme cisellat
per Enric Juliana– a una de deprimida. Els darrers cinc anys han estat
un període d’acceleració històrica en què diverses fases col·lectives
–esperança de canvi, expectació, frustració, desencís– s’han alternat
amb bocins d’eufòria, ressentiment i resignació. En termes de
psicologia clínica, potser hauríem de parlar d’un trastorn bipolar que
dificulta l’anàlisi objectiva dels fets i impedeix entendre què és allò
que ha anat passant.
L’arribada de les esquerres al govern de la
Generalitat a finals del 2003 va suposar un sotrac a l’estabilitat
generada per un pujolisme en una darrera etapa difícil, amb una Espanya
progressivament hostil. El nou període semblava anunciar canvis
anhelats; un escorament a l’esquerra pel que feia a polítiques socials,
i una nova relació amb Espanya, basada més en un nou estatus que en un
estatut més.
Davant la nova situació, l’assetjament, en el
llenguatge i la gestualitat, fou aclaparador. Els equilibris de la
Transició semblaven alterar-se, i revoltats els seus beneficiaris, van
emprar la crítica i l’amenaça per neutralitzar qualsevol transformació
que qüestionés allò obtingut o preservat entre 1975-1982. Tanmateix,
els problemes no vingueren exclusivament de fora. Les pròpies
contradiccions de la coalició governant no van trigar a evidenciar-se.
En un context globalitzat, les polítiques efectivament portades a la
pràctica van deixar clar que allò entès tradicionalment com
«d’esquerres» no tenia cabuda en la praxi política. Que les polítiques
afavoridores de la igualtat social serien vetades pels seus propis
teòrics defensors, tot deixant clar que algunes de les seves propostes
–pactes nacionals, noves cultures de l’aigua, no-polítiques laborals,
lleis de dependència– eren més una qüestió retòrica que una
possibilitat real, i més en un context de reforçament de les
diferències de classe acatades no sense hipocresia pel gros de catalans.
Amb el pretext del finançament, la pròpia sociologia dels polítics, l’ombra allargada dels poders fàctics o les fórmules clientelars
importades de l’Espanya meridional hi tenien un paper destacat en
aquesta voluntària negligència. De manera paral·lela, l’intent de refer
les relacions Catalunya – Espanya des d’un plànol d’igualtat fracassà
de manera rotunda.
S’interpretà, no sense raó, com una impugnació
dels pactes de la Transició, i el nou Estatut, com un jugador de rugbi
que tracta de córrer amb la pilota ovalada sota el braç amb la intenció
de guanyar terreny, fou interceptat abruptament per una munió
d’adversaris fins a plantar-hi una mêlée paralitzadora, amb impossibilitat d’avançar.
El
país ha patit un estrès identitari duríssim, fins al punt que es
qüestiona, com no havia succeït al llarg de les darreres dècades, la
pròpia existència, o com es veié amb Frankfurt, la pròpia cultura. I
els votants d’esquerres, aquells que compartien valors de llibertat,
igualtat i solidaritat, s’han sentit orfes per la gasiveria, quan no el
sabotatge, d’aquelles mesures que havien de permetre dibuixar una
Catalunya més justa. A tot això cal afegir una pressió autoimposada per
destacar per sobre de la resta de territoris, en una mena d’absurda
competitivitat, en l’intent de disfressar de superioritat el sentiment
d’inferioritat propiciat per la incapacitat de tenir clar el que volem.
Potser, el més frustrant de tot és veure com la classe política, que
feu el possible per desmobilitzar la societat civil, ha mostrat la seva
impotència, tot desposseint dels lideratges necessaris una nació
excessivament pressionada per si mateixa, i que, sense rumb, resta a la
deriva de les pròpies contradiccions. Tot plegat, un panorama
laberíntic, sense sortides clares, generador d’un sentit emergent de
depressió col·lectiva, en què fins i tot les incitacions a l’optimisme
semblen un sarcasme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!