Normal
0
21
false
false
false
ES
X-NONE
X-NONE
MicrosoftInternetExplorer4
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593833729 1073750107 16 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Sovint,
una anècdota val més que mil tractats pedagògics. A i R eren dos alumnes que no
paraven quiets a l’aula i es prenien la classe amb indissimulat desinterès. El
seu tutor, malgrat tot, mantenia una bona relació amb ells i amb les seves
famílies. Tant és així que van convidar-lo a la comunió de R. i a una classe
d’Alcorà d’A. El mestre no se’n sabia avenir de com ambdós alumnes, que
qualsevol psicopedagog hagués classificat com a TDAH, restaven muts, amatents,
concentrats, respectuosos i amb un sentit de la trascendència capaç
de desconcertar qualsevol dels seus companys. I tot això, malgrat que no
entenien un borrall del que els deien i l’acte era d’allò més ensopit.
L’endemà, quan A i R tornaven a adoptar la despreocupació que els caracteritzava,
el professor els va retreure la seva doble vida, i que li havien demostrat la
capacitat per exhibir les seves millors qualitats personals. Els alumnes,
sorpresos pel comentari, li van respondre que, a diferència de l’escola, allò
era important!
Normal
0
21
false
false
false
ES
X-NONE
X-NONE
MicrosoftInternetExplorer4
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593833729 1073750107 16 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
p
{mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”,”serif”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Una de les constatacions
de qualsevol docent amb més de dues dècades d’experiència és precisament
aquesta. S’ha diluït la litúrgia que generava en l’escola una certa atmosfera
de sacralitat, de la religiositat laica que acompanya a qualsevol acte de trascendència
social. Al contrari, els darrers temps només han aportat una certa banalització
de l’acte educatiu. No és difícil atribuir part de la responsabilitat a la
progressiva individualització propiciada pel consumisme desaforat, traducció a
escala quotidiana d’un culte a la competitivitat tatuat en l’inconscient
col·lectiu. O a la societat de l’espectacle, en termes de Guy Débord, que ha
provocat una inflació artificial de la imatge respecte la paraula, de
l’efectisme respecte la profunditat. Tanmateix, el pitjor és la pèrdua de
definició de l’escola i la confusió sobre la seva finalitat social, mentre hem
incidit massa en el com i en el quan. Precisament el que resulta ben
simptomàtic de la devaluació de l’ensenyament en la societat contemporània és
que tendeix a ignorar-se la dimensió formativa i se li atribueix, de manera
creixent, un paper assistencial. La polèmica sobre l’horari i el
calendari és una mostra diàfana de com els nostres polítics, i bona part dels
mitjans de comunicació volen reduir a cendres l’església laica que pretenia ser
l’escola pública d’inspiració republicana.
El conseller Maragall
n’és un dels principals incendiaris. No únicament del propi sistema educatiu
–amb les decisions que pren i la «seva» llei sembla que tingui pressa per calar
foc al que queda de l’escola pública encara no sotmesa a interesos privats o
partidistes-. També del conjunt de llibertats democràtiques que tant d’esforç
requeriren. La seva manera de fer és pròpia d’un conseller delegat que imposa
decisions sense tenir en consideració ningú, amb el menyspreu dels docents, les
famílies, els òrgans consultius, les institucions i fins i tot, el mínim sentit
comú. El calendari, com abans han estat la proposta d’hores extres (a preu de
“dumping”) als docents en temps de desocupació, n’és una clara mostra que la
política educativa actual vol destruir qualsevol atisbe de democràcia i imposar
el model de gestió empresarial responsable de la crisi actual. Des de la
Conselleria es va desconvocar una jornada, la primavera passada, on la
comunitat educativa havia de debatre sobre el calendari escolar. Les sessions
que, a principis d’aquest curs el Consell Escolar de Catalunya havia de dedicar
a aquesta qüestió, també es van obviar, i només es va encarregar a una comissió
d’experts –cap d’ells amb experiència recent de docència directa a l’aula- un
document sobre les propostes de modificació de calendari.
Ja sabem que les
qüestions relacionades amb l’horari i el calendari són delicades. És per això
que requereixen reflexió, diàleg i consens, i que les presses condueixen a la
precipitació i el malentès. Entre altres coses, perquè cal anticipar-se als
efectes que tot canvi pot provocar. El més raonable és que, abans de prendre
cap decisió, cal disposar de recursos suficients per minimitzar els perjudicis.
El més lògic fóra que el Departament hagués arbitrat un sistema d’activitats
extraescolars universal, gestionat per als ajuntaments, públic i de qualitat,
gratuïts o a preus simbòlics. En temps de desocupació rampant, valdria la pena emmirallar-se
en la política de Lionel Jospin i Martine Aubry i la creació dels “jaciments
d’ocupació” que servien per donar cohesió a les comunitats locals. Aleshores,
la discussió sobre el calendari esdevindria una qüestió purament tècnica,
fonamentada en aspectes estrictament pedagògics, i amb l’interès de l’alumnat
com a única prioritat. Tanmateix, havent de deixar molt clar que l’escola té un
conjunt de finalitats concretes –i àmpliament trascendents- i que tenir cura
dels fills mentre la família treballa requereix una solució universal i
pública, que pot tenir el seu escenari dins o fora del recinte escolar.
Tanmateix, en cap cas ens podem permetre banalitzar l’educació tot propiciant
una promiscuitat de funcions sovint incompatibles entre sí.
Tanmateix, no ha estat
així. Maragall, fidel al seu estil (confon democràcia amb corró partidista i
diàleg amb monòleg) obre la capsa dels trons. No l’importa el què ensenyar, o
per què educar, sinó quants vots podrà arrossegar amb el que esdevé la
temptació de molts polítics mediocres: fer servir la demagògia per atiar els
pitjors instints d’algunes persones pressionades pels horaris laborals més
irracionals del continent, i on la flexibilitat laboral esdevè sinònim de
precarietat. En tirar pel dret sense consultar ningú, ha buscat la confrontació
en el sí de la comunitat educativa. Amb les seves maneres indueix a desposseir
la dimensió educadora de l’escola i substituir-la per l’assistencial. Degradar
el paper institucional i transmetre una imatge de l’escola com a
pàrquing. Aquí tots ens hem de posar les piles. Si no aconseguim separar
clarament educació de guarderia no farem altra cosa que contribuir, encara més,
a deteriorar la seva imatge. Més o menys com entenien els alumnes de l’anècdota
inicial.
El document elaborat per
la comissió del Consell Escolar de Catalunya és un treball rigorós.
Tanmateix, algunes de les conclusions no han trascendit ni sembla que
l’oportunisme polític o la demagògia mediàtica les hagin comentades. Es
reconeix que els alumnes de primària de Catalunya són els que més hores anuals
fan de tota la Unió Europea (1.050, respecte a les 790 de mitjana a la UE) i
que aquest fet no els resulta precisament favorable. El desastre de la sisena
hora, majoritàriament criticat per experts escolars i docents, ha portat a
l’absurd de tenir els nens europeus més sobrecarregats i estressats –factor que
incideix negativament en la concentració i la disciplina-. Ara bé, si fem un
càlcul apressat sobre el cost econòmic de l’experiència (uns 80 milions d’euros
anuals) veiem que representaria que les famílies dels 470.000 escolars
d’infantil i primària dels centres públics podrien disposar de 170 euros, més o
menys el que representarien unes tres setmanes de casal subvencionat a molts
centres, una solució satisfactòria menys per aquells que volen fer (baixa)
política a costa del benestar dels nostres alumnes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!