Jèssica Albiach ho ha reiterat en els darrers dies: vet a Junts, i la CUP, allà al racó de pensar, vigilats que es portin bé. Que volen ressuscitar, al més pur estil la Núvia Cadàver, l’antic tripartit, aquella traumàtica experiència en què molts ens vam decebre sobre allò que prometia esdevenir un govern d’esquerres progressista.
Efectivament, allò, per a una persona que, com és el meu cas, considero necessària una política econòmica redistributiva, regulacions governamentals en l’economia, drets socials universals, màxima democràcia i, paral·lelament, que l’estat no es fiqui amb la vida privada de la gent, va resultar una completa decepció. D’aquell període (2003-2010) ens va quedar una etapa d’intensa privatització dels serveis públics, moltíssima externalització, la incapacitat de controlar la bombolla immobiliària, el creixement de la temporalitat laboral, una absurda llei d’educació que va dinamitar la democràcia als centres, i absurdes mesures com incrementar una hora de classe a primària per, potser, acostumar els futurs treballadors una asfixiant i eixorca presencialitat. Per la seva banda, els observadors més fins podien entreveure com el pas pel poder va propiciar la creació i consolidació d’unes xarxes clientelars que avui perduren i motiven les pressions per repetir una experiència que les urnes van encarregar-se de fer-ne una avaluació molt negativa.
Vam haver de suportar, això sí, una ingent quantitat d’autopropaganda. Ja se sap que un dels defectes de les esquerres és abusar de certa superioritat moral prou molesta. Es revidicaven a sí mateixos com a “progressistes”, i de “fer polítiques progressistes” que consistia bàsicament a executar polítiques neoliberals amb un discurs grotescament moralista. A més, van anar posant les bases del seu discurs actual d’intentar desactivar el conflicte nacional amb Espanya defenestrant, primer, a Pasqual Maragall, i esterilitzant ERC.
Tornem a Albiach, que sembla voler erigir-se en el nou Doctor Frankenstein tractant de crear la vida a partir de reciclar cadàvers de dubtosa procedència (mirem, sense anar més lluny, el casament de Colau amb Manuel Valls). Albiach defensa un govern d’ERC (convenientment desinfectada d’independentisme), amb un PSC amb suport extern (i passejant eufòricament els trofeus dels independentistes exclosos). Com a enèsima mutació del PSUC conformat a corre-cuita el juliol de 1936 amb petits comerciants, empresaris, i quadres per posar fi a la revolució llibertària, recordem que el maig del 1937 es van posar d’acord amb l’estat (i ERC!) per acabar amb les col·lectivitzacions i la independència de facto d’una Catalunya que fabricava armes i organitzava exèrcits. El mateix PSUC que, quaranta anys més tard, va acceptar la monarquia i va desmobilitzar l’Assemblea de Catalunya. La mateixa que, en nom del progressisme i del catalanisme convenientment esterilitzat, demana ara l’exclusió de Junts i de la CUP.
Certament, confesso que li tinc molta mania al comunisme, per molt disfressat que vagi. Noah Harari, amb encert, el defineix com a una religió monoteista. Com totes les religions, aspira a fer una lectura simplista del món i a donar solucions fàcils (malgrat que puguin resultar paradoxals o incomprensibles) a una realitat complexa. Això ja ho tenia, Marx, que va aspirar a substituir el cristianisme per un positivisme, a cavall entre Comte i l’idealisme hegelià, que creés una doctrina tancada, tendent a condemnar els heretges (especialment els anarquistes), a anunciar el paradís (la revolució) a exigir sacrificis (humans) i obediència cega (als líders) i a entendre el món de manera maniquea, amb bons (ells mateixos) i dolents (tots els altres).
És precisament tota aquesta estructura intel·lectual el que porta els comuns a, des d’un presumpte progressisme, a vexar l’independentisme i vetar a Junts. I ho fan d’una manera miserable, amb una campanya on assimilen el catalanisme plural i divers d’aquesta formació a la xenofòbia, i fins i tot la ultradreta, com fa el sectarisme de Coscubiela, aquell antic sindicalista tan ben aclamat per aquells partits que mai han abjurat del franquisme. És una estratègia deliberada per tractar de posar un cordó sanitari des d’una esquerra que privatitza, externalitza i teixeix les seves pròpies xarxes clientelars. Junts, que s’ha tret el greix de sobre del PDCat, aquell intent de fer ressuscitar la versió més neoliberal i Mas-Collellilsta de l’antiga Convergència és ara en plena redefinició política d’un catalanisme on el concepte “conservador” no té avui massa sentit ni resulta fàcilment definible. Certament, a dins la nova formació hi ha la tensió entre els sectors més pro-empresarials (Canadell) respecte els més esquerranosos (Madaula) on socialdemocràcia, liberalisme, democràcia cristiana i cert esperit llibertari amb sensibilitat social conformen un catch-all-party que s’emmiralla en el Scottish National Party o en el gaullisme de la reconstrucció de postguerra. La CUP, per la seva banda, també un artefacte inestable i ple de contradiccions (i per tant, d’un dinamisme extraordinari) també és plural i diversa, encara que manté, malgrat la presència d’alguns marxistes heterodoxos, d’un esperit que, en bona mesura, podria recordar la caòtica CNT dels anys 30 (la real, no la dels mites)
Tanmateix, els comuns, com insinua el seu nom, es remeten als comunistes, fins i tot, si m’apureu, als francesos, amb els seus Thorez i companyia. Uns comunistes amb una història sòrdida, que amatents al que ordenaven des del Komintern (un Komintern que avui té la seu a Madrid) van ser capaços d’ordenar als seus militants facilitar la col·laboració amb l’ocupació alemanya de 1940, de banalitzar Vichy (la guerra mundial era una baralla entre capitalistes, tal com fixava la doctrina del pacte Ribetropp-Molotov d’agost de 1939) i que només es van apuntar a la resistència quan la URSS va ésser envaïda pel juny de 1941. Uns comunistes francesos que menyspreaven els resistents no comunistes, i que, posteriorment a la guerra, van menysprear els propis comunistes vietnamites i a Ho-Chi-Minh durant la guerra d’Indoxina, i van continuar menypreant grollerament els comunistes algerians durant la guerra anticolonial d’Algèria. Perquè, al cap i a la fi, els comunistes francesos eren francesos abans que comunistes, de la mateixa manera que els comunistes catalans són abans espanyols que comunistes. Avui es repeteix la història quan menyspreen els independentistes catalans -malgrat la seva anterior etapa de “la puta i la Ramoneta” mentre lloen la Gaza teocràtica on les presentadores de televisió són obligades a dur el vel posat o es prohibeix els sindicats o l’homosexualitat constitueix un delicte.
Albiach i els comuns reivindiquen la seva presència al govern (i l’exclusió dels independentistes) en nom del “progressisme”. Què és el progressisme? A la seva boca, un mantra que vol dir mantenir l’statu quo, amb la mateixa monarquia franquista, amb la mateixa repressió, amb la mateixa resignació cristiana enfront la injustícia profunda que implica la presència d’Espanya al nostre país. En certa mesura, el que fan els comuns és banalitzar el concepte, tot buidant-lo de contingut i rebaixar-lo al nivell del col·laboracionisme amb els opressors.
Certament, molt decebedor que un cop i un altre, a la història, els mateixos protagonistes caiguin en els mateixos errors. Convé que, en aquest sentit, no ens deixem entabanar de nou per qui treballa per a l’enemic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tal com va escriure J.V. Foix l’any 1923: “un republicà espanyol i un monàrquic, enemics a dins d’Espanya, poden, situats a Catalunya, formar un front únic espanyolista contra els republicans patriotes de Catalunya. L’espanyolista, doncs, heus ací l’enèmic, sigui republicà, sigui monàrquic.” Gairebé un segle més tard i res de nou sota el sol.