Espai de Dissidència

Una de les principals crítiques llençades contra el moviment sobiranista té a veure amb una qüestió de la psicologia col·lectiva. Per als detractors del procés, els catalans hem perdut el món de vista, la nostra percepció de la realitat està profundament alterada, no som conscients de les dificultats, pràcticament insalvables, per fer realitat les nostres aspiracions. Aquest és un argument encertat. Fa alguns mesos que sóc conscient que una bona part de la societat catalana està experimentant un trastorn mental transitori. En la història, aquest no és un fet inusual. Representa més aviat un símptoma d’un terratrèmol polític i social. Es tracta, ras i curt, d’allò que en diem, revolucions.

Una revolució es produeix quan els fets passen per damunt dels inútils obstacles que el poder tracta d’imposar a una realitat que avança implacable, quan es capgiren les bases d’una manera d’entendre el món, quan la gent actua tot prescindint dels estrets marges del grup que vetllava per un ordre del tot caduc.

La independència, en certa mesura, és això. El joc entre una gent que podria haver-se conformat amb una reforma i que topa amb un mur irreformable. Amb un poder atrapat en els seus propis paranys, en un grup dirigent que havia bastit unes estructures que s’enfonsen, i que al seu torn, també pateixen un trastorn de percepció de la realitat. Pensar que l’estat, la monarquia, la cleptocràcia heretada del franquisme i disfressada de democràcia, és prou sòlid per fer front a una ciutadania cada vegada més enfurismada.

Rajoy, en certa mesura, és una caricatura del poder enfonsat, a punt d’ésser esclafat per una realitat que s’havien negat a contemplar. Les seves patètiques explicacions davant la corrupció, la constatació demoscòpica que el seu projecte polític i social fa aigües, i sobretot, la seva ofensiva final, pensar que prohibir votar als catalans serà la solució als seus problemes globals, acabarà amb ell. Al final, la seva brigada Aranzadi, el seu Tribunal Constitucional, les seves lleis, més que desobeïdes, seran ignorades el 9N. I això és terrible, perquè certificarà l’enfonsament de la poca autoritat que li restava.

Al final, la seva perillosa i suïcida aposta de fiar la seva sort a la prohibició de la consulta, serà letal. Donar ordres i percebre que ningú no les compleix representarà, potser, el cop definitiu. Rajoy, ja fa dies que fa cara de Kerenski. Com ja ha passat al monarca, no li resta altra cosa que marxar de la Moncloa, abans que els revolucionaris assaltin el Palau d’Hivern.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!