Espai de Dissidència

Jordi Martí Font, Josep Llunas, la Tramontana i l’anarquia en català, Publicacions URV, Tarragona, 2022, 287.

Per a la poca gent que ens hem dedicat a estudiar la història de l’anarquisme als Països Catalans, el nom de Llunas (Reus, 1852 – Barcelona, 1905 ens resulta més que familiar. De fet, és un dels principals actors i intèrprets del primer anarquisme, i probablement un dels publicistes i teòrics europeus de l’anarcocol·lectivisme del darrer quart del segle XIX. El problema, si més no entre la meva generació d’historiadors que vam començar a investigar sobre el tema fa tres dècades, és que d’aquest personatge, pràcticament no hi havia res escrit. I quan no es disposen de dades de primera mà, és més que habitual malinterpretar una part substancial de la història col·lectiva.

L’historiador Jordi Martí Font (Marçà, 1969) ha posat remei a aquest mal, i presenta la primera monografia (d’uns quants intents anteriors) amb cara i ulls que ens permeten conèixer en profunditat el personatge i resseguir la seva obra i pensament. I això s’emmarca en una tesi doctoral de llarga durada i reflexió que ha comportat, també en la seva tasca d’editor, de la reedició, convenientment convocada, de bona part de la seva obra, així com una tasca ingent d’arqueologia intel·lectual. D’aquí ens surt una obra de referència, de lectura obligada per mirar d’esbrinar què passava en el confús període de formació de l’anarquisme català, probablement el més rellevant de l’anarquisme mundial, si més no fins a 1939.

En qualsevol cas, Martí Font, com ha fet una interessant generació d’historiadors com ara Manuel Vicente, Dolors Marín o tants d’altres, sumats a la generació anterior d’investigadors com ara Termes, Abelló, Gabriel, Paniagua o Madrid, permeten clavar una falca i una esquerda més en el mur neonoucentista que impedeix tractar amb normalitat el ric i potent passat del moviment llibertari que ha conformat la Catalunya contemporània, malgrat els silencis hostils de la història oficial.

Certament, encara estem llastats pels prejudicis i la memòria selectiva del que s’ensenyava a les facultats i als manuals d’història (que, si més no a la secundària, estan en vies d’extinció i substituïts per un immens no-res). En certa menura, l’establishment del país sempre té pànic del passat llibertari perquè deu pensar que el seu coneixement deu comportar el perill de despertar la llavor de la rebel·lia. I, de fet, en els cercles acadèmics i culturals oficials, sempre s’ha impedit una reflexió historiogràfica serena, de la mateixa manera que, pel que fa a la història de la cultura i la llengua, sempre s’ha mirat de construir un cànon amb l’exclusió tramposa d’una Catalunya popular il·lustrada, que bé podria representar Llunas i la Tramontana, dos fenòmens que difícilment encaixen amb els esquematismes que ens van transmetre a la nostra formació universitària.

I el cert és que Josep Llunas, un dels primers internacionalistes, representa aquesta estranya confluència entre l’anarquisme i el modernisme polític i literari, on es posa certa llum a aquella bohèmia negra que va teixir una alta cultura entre els grups socials exclosos de la cultura. La mateixa que sabrà confluir amb el lliurepensament, la maçoneria, l’espiritisme i tots aquells corrents que miren d’intervenir en contra del capitalisme i imperialisme triomfant del tombant del segle.

El llibre es fonamenta en dos eixos. Una part biogràfica on podem conèixer prou detalls de Llunas per poder comprendre els seus posicionaments polítics (on resulta ben curiós el paral·lelisme amb teòrics nord-americans de la vàlua de Benjamin R. Tucker), on se’ns informa de l’agra disputa amb el comunisme llibertari i els primers nuclis graciencs anarcocomunistes, així com la creació d’una literatura de crítica política, formes populars, i, tanmateix, transcendència expressada en poemes èpics com “La Revolució” (que caldria ser inclòs entre les lectures obligatòries de la secundària) o en un teatre militant, potser no tan diferent del que representava Guimerà, Pitarra o el mateix Ibsen, probablement l’autor que serà millor comprès a la Barcelona de finals del vuit-cents. Tanmateix, l’autor també ens descriu amb detall el paper de la repressió espanyola contra un intel·lectual que serà especial diana de presó, sancions administratives, denúncies, assetjament, i finalment tortures, on esdeveniments com els processos de Montjuïc destruiran físicament i espiritualment un Llunas que, cansat i decebut, seguirà una trajectòria com a periodista esportiu.

La segona part ens il·lustra sobre la gènesi, creació, vida quotidiana i, finalment destrucció del setmanari La Tamontana, probablement la publicació periòdica més rellevant de l’anarquisme en català, amb una influència notable i un paper polític i social que sempre li ha estat negat, i que tanmateix, va saber projectar una ombra de prestigi que va comportar intents d’emulació posteriors. Resulta molt il·lustratiu, també com a exercici d’història del periodisme, aquesta part que manté un to de recerca acadèmica prou útil per als investigadors sobre el període. També ens ofereix llum sobre aquest discurs d’una Catalunya popular que acabarà influint en la cultura política de l’esquerra contemporània, amb les seves virtuts i defectes: certa tendència a l’anticlericalisme, les confluències amb el lliure pensament, un federalisme sense correspondència, certa tendència lliurepensadora, i certa inflexibilitat ideològica.

En qualsevol cas, qui això escriu, i que era conscient de la redacció d’aquest volum des de fa una bona colla d’anys, aquesta és una novetat molt benvinguda, en un llibre d’aquestes que no pot considerada en cap cas una novetat editorial, sinó com a un llibre útil per a la propera generació d’historiadors. O, si més no, d’uns lectors que haurien de ser conscients que, malgrat calgui noves lletres a cada instant, és essencial reconèixer les músiques antigues.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!