Espai de Dissidència

Devia ser cap al 2005 quan, en un debat sobre la Transició, devia coincidir amb Jordi Borja. No feia gaire que, com a co-coordinador amb Joel Bagur havia publicat el llibre La gran desil·lusió. Una revisió crítica de laTransició als Països Catalans, un dels primers llibres que qüestionava el paradigma interpretatiu oficial, i que generà un bon grapat d’actes públics fins al punt d’empènyer a desemmascarar aquell procés històric que definitivament, ja no té ningú que el defensi.
Recordo que vam estar en una taula de debat al CCCB. En Jordi Borja aleshores defensava molt intel·ligentment un punt de vista prou racional. Certament, la difícil realitat havia impedit anar més enllà, perquè la correlació de forces era la que era. A les seves esquenes, Borja portava una llarga experiència política, i per tant coneixia des de dins bona part dels detalls que se’ns escapen als historiadors. Potser jo havia estat una mica dur, en les rèpliques. Probablement devia fer servir l’argument que, tot acceptant aquesta injusta correlació de forces, el que era immoral era plegar-se a una determinada retòrica de concòrdia quan Espanya ignorava tots els tractats internacionals haguts i per haver relacionats amb la memòria, amb l’accés a fonts, i amb la presència de genocides i criminals en bona part dels poders fàctics.

Dubto que Borja es deixés impressionar pel meu argumentari, pel llibre, o per les meves rèpliques. Tanmateix, set anys després acabo de llegir a l’Avenç un article signat per ell “Les Transicions democràtiques (1977-1982). Una conquesta ambígua”. Puc afirmar que és el millor article que mai he tingut a les mans sobre la qüestió. I que resulta del tot significatiu, perquè representa la caiguda del cavall camí de Damasc, no només per part de l’antic assessor i militant, sinó del de la seva generació. La constatació que feia honor al llibre del qual parlava: La gran desil·lusió, que connecta perfectament amb la dècada de les decepcions que hem experimentat en els darrers anys, i que ha tingut com a resultat immediat una desconnexió emocional amb allò que la viquipèdia encara defineix com “Espanya”.
D’una manera estrictament ponderada, distanciada, desapassionada, el Borja actor de la Transició fa un balanç del procés històric. Un procés, i uns resultats, com explica al mateix títol, ambigu, encara que concloent en la idea de fracàs col·lectiu. Suma, com deia Vázquez Montalbán, d’un conjunt d’impotències, encara que també fruit d’un cúmul de conspiracions antidemocràtiques, anticatalanes, antisocials. D’aquí el triple fracàs que sempre he defensat com a balanç de la Transició. Les tres assignatures suspeses de la democràcia insuficient, l’excessiva desigualtat, i la incapacitat d’administrar la diversitat nacional de l’estat. El resultat. Una extrema fragilitat, una oportunitat perduda, un sistema fonamentat en el frau. Un fracàs sense pal·liatius que la crisi econòmica no ha fet més que aflorar descarnadament. Tractat de tapar amb banderes i nacionalisme banal, sí, tanmateix, amb un fracàs absolut.
Malgrat el to assaigístic i ponderat, l’autor, que per la seva experiència política ha sentit més coses als passadissos que la majoria, es deixa vèncer pel pessimisme. Ell, com altres persones de gran vàlua intel·lectual, acaba com moltes altres persones que havien cregut en una Espanya federal i democràtica; empesos vers la idea de la ruptura. I la ruptura vol dir avui la independència. És així com cal interpretar l’evolució paral·lela de noms destacats com Rubert de Ventós o Pasqual Maragall. I com la majoria de persones que un dia no ens sentíem massa incòmodes amb la denominació d’espanyol. Una terrible incomoditat de pertinença a un estat que continua perpetuant les mateixes estructures de poder del segle XVIII. Que es fonamenta en l’exclusió d’aquells que no formen part de les estretes famílies aristocràtiques. Que voldria fer desaparèixer el nostre país.
Malgrat discrepar en aquell debat amb Jordi Borja, he de reconèixer que va donar alguns arguments intel·ligents, i de fet, penso que ell va influir més en mi que no pas jo en ell. Set anys després, com bona part de la intel·ligència catalana, les circumstàncies l’han empès vers aquells que veuen el trencament com a inevitable i necessari.