Espai de Dissidència

En la cultura popular, el zombi representa a un cos sense ànima, víctima d’un encanteri que li priva de voluntat pròpia. Antropòlegs socials i especialistes en estètica, vinculen aquest fenomen de ressonàncies cinematogràfiques a l’aparició de crisis profundes –de fet les primeres pel·lícules d’aquesta temàtica s’estrenen al llarg de la dècada dels trenta–, perquè sovint serveixen per sublimar un malestar col·lectiu profund, una impotència per rebel·lar-se contra la injustícia.

A l’escola, afortunadament encara no hi ha zombis. Tanmateix, la política de les autoritats educatives semblen empènyer els docents a adoptar aquest paper, a arrabassar-los l’ànima. Després d’una bona colla d’anys de retallades duríssimes, després de reformes tòxiques, no hi ha ni un sol indici en els claustres escolars on puguin aparèixer brots d’esperança. Ans al contrari, tant des del Ministerio com des del Departament, s’ha actuat amb acarnissament.  

No es tracta només d’un terç de poder adquisitiu perdut al llarg del darrer quinquenni (al qual cal afegir un cinquè erosionat en la teòrica dècada de creixement). Hi ha fets encara més greus, agulles vudú que es claven en el cor de la professió: un increment d’hores lectives arbitrari que posa al límit la resistència dels professionals, la pèrdua de prop d’un vuit per cent de les plantilles en un moment de creixement d’alumnat, les substitucions al cap de dues setmanes (mai tants estudiants havien perdut tantes classes), la humiliació per als substituts, de rebaixar-los el salari un 14% per la mateixa feina, i per acabar-ho d’adobar, la imposició de sistemes de gestió de personal que afavoreixen el despotisme més descarat, a la recerca de la submissió professional.

En circumstàncies excepcionals, a vegades, poden justificar-se determinats sacrificis. Tanmateix, i a partir de la pedagogia dels fets, els nostres responsables polítics ens han ensenyat que les retallades no ha estat per necessitat, sinó per vici. No ha estat el fruit d’una situació de dificultat especial, sinó deliberadament doloroses per desmoralitzar la comunitat educativa. Perquè, en moments complicats cal tenir clares les prioritats, i per tant, hi ha coses bàsiques com cobrir les substitucions de manera urgent, o gestos compensadors que enviïn un missatge de confiança a la comunitat educativa, més enllà de copets a l’esquena. Tanmateix, el Departament continua fent servir diners públic de manera absurda i injusta, com destinar 22 milions d’euros anuals als centres privats d’elit. O, més recentment, només la prova de competències bàsiques de quart d’ESO ens han costat 675.000 euros. En una situació d’urgència com l’actual, això representa un insult a la intel·ligència, perquè, què és més important, que un grup d’alumnes tinguin mestres, o que alguns estadístics siguin feliços? Cobrir les substitucions a l’instant o fer política d’aparador? El mateix podríem dir amb la resta de proves d’aquesta mena o la cara participació als informes PISA. Avaluar no és negatiu, tanmateix, que un estudiant tingui professor és prioritari!

Naomi Klein va formular fa pocs anys la seva teoria de la “Doctrina del Shock”. L’escriptora canadenca, i professora del London School fo Economics sosté que els governs, empleats del gran poder financer, aprofiten o indueixen les situacions crítiques com catàstrofes naturals o crisis provocades, per estendre una situació general de confusió i desànim entre la població per tal que no es pugui resistir al desmantellament dels seus drets laborals, serveis públics, institucions de benestar i, simplement, la democràcia. El cas de l’educació catalana podria ser una exemplificació pràctica de com es planifica un desastre per anar desballestant, entre retòrica política de bones paraules, un dels principals eixos democràtics que permet la igualtat d’oportunitats. S’ha infringit un mal terrible a l’escola, amb una inversió que ha anat baixant tant en termes relatius com absoluts (amb un 3,9 del PIB respecte al 6% del recomanat per l’OCDE).

L’objectiu és clar: degradar al màxim l’estat moral d’un professorat que ja viu al límit. En altres termes, arrabassar-li l’ànima. La política dels darrers anys (fonamentada en la LEC i la LOMCE), més que un articulat, representen una jaculatòria d’encanteris que busca convertir els docents en zombis. En morts vivents. En fidels aplicadors de consignes que vinguin des de Via Augusta o des de La Caixa. En submisos al poder escolar, incapaços de pensar o actuar per compte propi, de mantenir un esperit crític davant els alumnes, i col·lectiu entre el claustre. Aquest és un estat que, a partir dels fets, busquen deliberadament les autoritats educatives. Propiciar una invasió zombi a escoles i instituts. Aleshores, ja serà massa tard. Haurem enterrat la democràcia… tret que substituïm els bruixots i aprenguem a governar-nos al marge de polítiques tan tòxiques!