Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Article publicat a l’edició d’ahir de El Punt-Avui.
En el moment en el qual les finances dels estats en general i les espanyoles en particular semblen col•lapsar-se, ningú no recorda quina ha estat la veritable causa dels dèficits públics, excusa emprada per retallar pensions, salaris i prestacions socials. No cal grans teories per elaborar interpretacions sofisticades, sinó disposar de coneixements matemàtics bàsics. Les reiterades rebaixes fiscals, que han beneficiat a la quarta part més rica, han propiciat aquesta complexa situació que, segons ens expliquen prestigiosos economistes, exigeixen sacrificis humans entre els de sempre.
Unes quantes xifres. A Espanya, el tipus màxim d’IRPF ha passat del 58% de mitjan vuitanta al 43% actual. La darrera rebaixa, de cinc punts, fou decretada al cap de poc de l’arribada de Zapatero, qui també suprimí l’impost de patrimoni. Tanmateix, aquestes xifres només afecten a qui disposa d’una nòmina, perquè les grans fortunes ja tenen el seu propi instrument, les SICAV dissenyades pel ministre Boyer que permet, en un frau consentit a la sacrosanta Constitució, tributar a un 1%. Tot i així, l’evasió fiscal continua essent una tradició de llarga durada entre les classes altes autòctones, des de la important presència als nous paradisos fiscals, fins l’atracció pel “vintage” de la banca suïssa, amb clients representatius com Millet o els milers de dipositaris de comptes secrets, denunciats per un antic empleat. Tanmateix, el principal escàndol que posa al descobert quina és la veritable casta privilegiada del país (els “privilegis” de l’edat moderna feien referència precisament a l’exempció impositiva) és l’impost de societats. Un recent estudi de l’Agència Tributària demostra que, per al 2009, malgrat els tipus teòrics (del 30% general, i del 25% per a Pimes) la tributació efectiva fou només del 10%, la més baixa d’Europa, per sota de la neoliberal Irlanda, d’un 12,5%. Com s’explica? La pròpia legislació, farcida d’incentius i excepcions permet fàcilment l’aplicació d’una intensa enginyeria fiscal que facilita a les principals empreses trobar tots els forats possibles pels quals escapolir-se de les seves obligacions amb la societat. Això explica que, malgrat la crisi, el 2009 s’incrementés en un 12,5% el nombre de milionaris respecte l’any anterior. I també, que Espanya disposi d’un estat de benestar de segona divisió, amb una despesa percentual del 20,9% del PIB respecte del 27,5% de la UE-15 i del 30,7% de Suècia, segons predica inútilment en el desert mediàtic Vicenç Navarro.
Si les xifres són indignants, els discursos al voltant d’aquesta circumstància voregen l’obscenitat. Les grans fortunes del país imiten, a poc a poc, el model anglosaxó de solidaritat a la carta. Mentre es dilueix la seva contribució al fons comú, s’abonen al model de la filantropia entre aquells col•lectius que consideren dignes del seu ajut. Aposten per crear entitats que treballin per persones o grups de persones que les institucions estatals, sense ingressos fiscals suficients, desatenen. Per exemple, ofereixen beques a alguns estudiants, mentre que la majoria queden fora del sistema general d’ajuts i veuen apujar les matrícules universitàries. Aprofiten els actes socials pel lluïment personal, per demostrar al món la seva generositat en una mena d’exhibicionisme solidari. I aprofiten, es clar, els diferents actes de recaptació de fons, per fer sociabilitat elitista, contactes útils i negocis. La vella caritat hipòcrita del XIX, traslladada al segle XXI. Probablement hi ha individus benintencionats en aquesta tasca. Tanmateix, els veritables filàntrops d’aquest país són els treballadors. No és cap “boutade”. Segons les estadístiques de la UE, els salaris espanyols, al llarg del 2008 van contribuir amb un 16,7 % a la sanitat, l’educació, les carreteres o l’atenció a la gent gran, mentre que les rendes del capital només ho van fer en un 8,6%.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
a suècia manen els liberals amics i el primer que van fer és una batuda per la plaça dels camells…
jo vaig arribar-hi 2 setmanes després….
ai aquesta democràcia…. la gent vota i els i fot 2 cops de peu a la entelquia social-democrata nòrdica.